CRÍTICA
Imma Merino
Ni el mite ni l'home
L'antic costum de canviar els títols originals adquireix, en el cas que ens ocupa, la variant de transfigurar el que se'n podria dir el subtítol: Mandela: long walk to freedom, títol de l'autobiografia de l'honorat polític sud-africà recentment desaparegut, s'ha convertit en Mandela, del mito al hombre en la seva distribució espanyola. Però, diferentment del que s'anuncia amb el canvi, la pel·lícula ni té la força perquè s'hi encarni el mite, al qual tampoc no hi vol renunciar amb un tractament de la figura que pràcticament no el qüestiona apel·lant al seu valor moral, ni sobretot té la complexitat perquè hi aparegui la dimensió humana amb les seves possibles contradiccions i febleses que no han de negar, sinó el contrari, la grandesa de la persona esdevinguda personatge.
Les primeres imatges del film, que evoquen un ritual d'iniciació que marca el pas de l'infant a l'home dins d'una comunitat africana, volen ser transmissores d'una certa poètica, però són tan llepades i vulgars com una postal pretensiosa que no creen cap expectativa sobre els recursos visuals de l'anglès Justin Chadwick, director de Les germanes Bolena, un dels films d'època recents més pesats.
Com un telefilm amb ínfules
La resta del metratge no fa més que confirmar-ho: Chadwick no té idea visual bona, el seu treball és a la poca altura d'un telefilm amb ínfules i, en tot cas, només sap apostar per la grandiloqüència per forçar una identificació emocional amb l'heroi i altres víctimes de l'apartheid. Però pot sospitar-se que el problema també té a veure amb el guió de l'escriptor William Nicholson, al qual se li deu el de la commovedora Terres de penombra, de Richard Atenborough, però que és l'autor del de produccions tan calculades com Gladiator i el musical fílmic d'Els miserables.
Per sota d'aquests últims, Nicholson sembla haver assumit aquest nou treball rutinàriament, de manera que renuncia al més elemental sentit de l'el·lipsi. Ho vol narrar tot i no aprofundeix en res.
Hauria estat preferible una certa concentració en alguns aspectes biogràfics (tant els més personals com aquells lligats al context històric si és que, de fet, una cosa no es relaciona inevitablement amb l'altra) per donar relleu als fets interessants que només apunta.
Com el lluitador contra l'apartheid va convertir-se a la presó en l'home polític que, assumint un cert pragmatisme i certes estratègies, va convertir-se en el primer president de Sud-àfrica escollit en sufragi universal? Fins a quin punt el seu discurs pacifista va fer que algunes víctimes de l'apartheid sentissin que no se'ls feia justícia? Però també el fet que l'odi que sostenia Winnie Madizikela (segona esposa de Mandela) va generar una violència brutal, immisericordiosa? I, en fi, com es pot sentir pròxim sentimentalment a algú a qui no has tocat en 28 anys?
Tot hi està apuntat, però la superficialitat de la forma sempre acaba sent la del fons. Com a mínim, el carismàtic Mandela és interpretat per un actor amb la presència d'Idris Elba, mentre que Naomie Harris, vinculada als pirates del Carib i els últims Bond, és prou creïble com a Winnie.
