El príncep que va ser rei boig

Fa uns anys no calia presentar Prince Rogers Nelson, més conegut per Prince. Suposo que ara sí. Començar dient que David Bowie, en un moment de clarividència, va certificar que els anys vuitanta pertanyien al petit príncep, té perills. I és que potser haig de presentar també David Bowie. O pitjor encara: parlar dels anys vuitanta. M'hi nego. El món sempre és el mateix i canvia ràpid i de manera cruel per als vells. El progrés és aniquilació, per a Kurtz, Ahab i també per a Prince.

L'oblit en què ha caigut aquest músic nascut a Minneapolis el 1958 té la premissa del pas del temps accelerat per internet. Però també altres motius. Prince era arrogant. Ho feia tot i tot ho feia bé. El seu ego no cabia en aquest món i no fallava mai. Prince era autista. S'ho feia tot solet i li sortia bé. Prince era incontinent. Per ell, hauríem tingut disc nou cada setmana. Prince era sexe de vibrador i nits calentes dels locals oberts les 24 hores. Era, doncs, tot el contrari d'allò políticament correcte. Prince era fornicador, negre, insuportable, milionari i segur que del Reial Madrid. Per tot això, quan les coses se li van torçar, tenia a la porta un món de paios amb l'escopeta carregada. A més, va voler lliurar-se de l'esclavatge discogràfic de Warner i el preu va ser el de sempre: el no-res pel músic.

Guitarrista estratosfèric i músic complet dia i nit, Prince no necessitava a ningú per ser Prince i fer música. De la seva primera sopa una mica espessa de funk i soul va anar destil·lant un còctel amb hard rock, psicodèlia i pop de tota la vida i... bingo. De James Brown als Chi-lites i d'aquests als Bee Gees, la Motown, els Beatles, Miles Davis, Santana i Jimi Hendrix, però també Lennon i Sly & The Family Stone, Stevie Wonder i els Led Zeppelin. Prince era una batedora de qualsevol música que li sonés bé. Un lladre que robava a tot déu sense manies ni mala consciència. Un jukebox impecable pel que fa a l'execució i a les prestacions i als concerts de quatre hores sense trampes ni karaokes.

A partir del doble 1999 (1982), en què va posar el dit al gallet del públic massiu, Prince va ser puntual com un dilluns. Any: disc impecable. Purple rain (1984), Around a world in a day (1985), Parade (1986), Sign of the times (1987) i Lovesexy (1988). Va tenir la fortuna del furor de l'MTV, d'una indústria discogràfica que pagava una barbaritat en contractes demencials. També que va coincidir en el temps amb Michael Jackson. Prince era el lloc on et podies protegir d'en Jacko. Si Jackson tenia Neverland i Macaulay Culkin, Prince tenia Paisley Park i les seves concubines. Si Jackson semblava feble en el seu regnat, un artista dirigit i manipulat, Prince semblava tenir-ho tot controlat. Jacko era mandrós i semblava perdut després del Thriller. Prince s'havia empassat una brúixola i la indicava amb cançons i més cançons populars i, en certa manera, arriscades. El pou semblava no esgotar-se fins als noranta. Aleshores tot es va esmicolar a causa de les baralles amb la Indústria, l'arribada del grunge i que el paio, a més de ser un tros de músic, estava com un llum. Prince va acabar mig arruïnat, tancat en el seu món privat com si es tractés d'un Phil Spector qualsevol i demandant els seus fans si feien servir la seva imatge a internet. I, és clar, vomitant música per la xarxa a una freqüència que no hi havia panxa que la pogués digerir.

Alba Editorial publica aquest llibre sobre el nostre home. El seu autor, Matt Thorne, es fica en el món discogràfic, el privat, dèries i fòbies de Prince i fa un retrat bastant aproximat d'un personatge arrogant i talentós, un nen solitari atrapat amb les seves virtuts i en la seva batalla contra tots i contra ell mateix. Per fortuna, Matt Thorne sap escriure. No és només un fan. Agafa la distància apropiada per disparar amb ironia el relat d'aquest príncep que va ser rei poderós i també boig. Una de les coses que agraeixes d'un llibre sobre un músic és que no et mati les ganes de seguir escoltant-lo. Com l'estic escoltant jo mentre liquido aquest article.