Elles maten si ells maltracten

Aquest recull de relats neix d'un encàrrec que va fer l'editor i autor Marc Moreno a la filòloga Anna Maria Villalonga, tots dos amants del gènere negre i policíac. Moreno volia un llibre de relats de gènere criminal escrits en català per dones actuals. Villalonga va acceptar el repte i van fer una llista de candidates. El resultat és el tercer títol de Llibres del Delicte: Elles també maten.

Les autores, per ordre d'aparició, són: Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i Anna Maria Villalonga.

La llista, com no podia ser d'altra manera, combina o barreja autores consolidades en el gènere –Solana, amb un conte d'humor protagonitzat per l'ambaixador de Catalunya a Madrid, i la seva secretària, deu anys després de la independència– i altres que s'hi posen per primer cop –Camps, que ofereix un relat metaliterari ben trenat sobre el gènere de detectius–; autores amb un currículum de llarg recorregut –Aritzeta, amb una història sobre l'assassinat d'una venedora de l'ONCE investigada per una inspectora que mereix més casos– amb altres que debuten literàriament –Díaz-Roig, una jove periodista explica, a través d'una alter ego, una història massa càndida.

Tot i que una de les premisses era el català, la narració de Vallejo –que ens descriu un suculent sopar de, podríem dir, la xicota d'Hannibal Lecter– és originalment en castellà (traduïda per Pep Burillo) i dues autores que escriuen habitualment en castellà ho han fet en català: Fernández (una venjança espontània a cops de casc de moto) i Hernández –una investigació policial sobre un assassí de dones; en aquest cas, l'esforç d'escriure en català es nota excessivament.

Tots són textos escrits expressament per al recull, tret del de Vallejo –va ser publicat en una revista– i el de Batet, que el tenia en un calaix esperant l'oportunitat. Fidel a la seva flaca per les ciutats amb riu, Batet explica una història de final inquietant no específicament criminal, però això importa poc. La majoria de contes es tanquen amb un gir final, de fet. Torras presenta un relat de fons científic, amb uns marcapassos a ritme del Bolero de Ravel, i Roca ofereix una història amarada de l'amabilitat d'aquell clàssic de Frank Capra, Arsènic per compassió.

Amb la venjança de pal de paller narratiu n'hi ha molts, com el de Banús –una nena intenta salvar la seva família a mans d'uns malfactors–, el de Villalonga (sobre una psicotorturadora infantil) i, que em disculpin les dotze autores ja citades fins ara, la perla del recull: Un mort a la cuina, de Núria Cadenes. És un conte d'alt nivell perquè amb poques taronges ens serveix moltíssim suc (un drama familiar, la vida en un poblet, la relació entre dos periodistes veterans, el funcionament dels mitjans de comunicació i un cas policíac) i també gràcies a uns diàlegs impecables, un llenguatge precís, un estalvi de recursos ben aplicat, una envejable creació de personatges i un final demolidor.

No és un llibre feminista ni volgudament femení, però dos detalls deixen aquest gust: de les tretze autores, set (majoria simple, doncs) no inclouen l'any de naixement al currículum que encapçala cada relat, una coqueteria innòcua en temps de Google que gairebé és exclusiva de les dones. I el segon detall és que molts dels personatges masculins són maltractadors, uns malparits que es mereixen que elles els matin. Com elles (la majoria absoluta, si més no) es mereixen que les llegiu. I no és una amenaça, però és que aquest recull no és, ni sembla, un accident.