D'ARA. I. D'AQUÍ
Jaume Vidal
Perfils amagats
Sergi Aguilar “desmaterialitza” la seva escultura inspirada en relleus geogràfics dels seus viatges
Als anys vuitanta, i de pas als noranta, l'escultura catalana endegà un camí en una mateixa direcció però en sentits diferents. És el moment de Tom Carr amb les seves geometries etèries; el de Gabriel i els seus components industrials; el d'Enric Pladevall i el seu lligam amb la natura; el de Riera i Aragó i les seves evocacions submarines. També hi havia escultura que combinava la rotunditat de materials com el ferro i un plantejament conceptual més refinat, com ara la que feia Susanna Solano i, sobretot, el treball de Sergi Aguilar (Barcelona, 1946), que alimentant-se del minimalisme i el constructivisme creava un tipus d'escultura sense principi ni fi. Un treball de presència òbvia però que feia imaginar nous espais, ja que l'obra no acabava en els seus límits i es perllongava de manera invisible per l'espai que l'envoltava. A poc a poc, Aguilar va derivar cap una conceptualització que l'ha portat a la mena de treball que ara podem contemplar a l'exposició Al-Gir a la galeria Estrany De la Mota (passatge Mercader, 18 de Barcelona). Aquesta evolució la defineix l'artista com una “desmaterialització”.
A la mostra Al-Gir es concentra la interpretació artística dels viatges realitzats per l'artista per Líbia, el Marroc i Algèria. De les seves visions pels deserts i dels paratges d'ampla mirada n'ha extret els relleus. Aguilar treballa la idea del que es troba darrere i dels perfils. Els turons i els contorns orogràfics, que Aguilar cartografia en uns singulars mapes que a més d'anotacions de diferent naturalesa contenen la silueta de ls elements de referència, esdevenen imatges sintètiques del paisatge. N'hi ha que són de dues dimensions, com peces que es poden penjar a la paret, i altres fetes amb estructures metàl·liques recobertes de guix que tenen un caràcter tridimensional. Evoquen de manera directa les muntanyes que ha vist en els seus periples pel món.
La descoberta que fa Aguilar amb aquest plantejament és la indagació dels perfils ocults. L'artista intenta descobrir la part amagada dels relleus, la que correspon al sòl, i la simbolitza amb línies fetes amb fil. Si el discurs conceptual és de gran densitat i exigeix que l'espectador aporti la seva actitud de comprensió, pel que fa al resultat plàstic de les peces és molt més accessible i directe. Aquest grup d'obres pren força per la subtilitat de les línies que creen les cordes.