Entre el teatre i la vida

Malgrat que la tradició de les arts escèniques a Catalunya ha estat molt rica i potent, la relació amb el cinema ha estat discreta. Fa temps, quan alguns dels membres d'algunes companyies teatrals –Joglars, Comediants, La Fura– varen apropar-se al cinema no s'ho varen acabar de creure. Durant un temps, l'única excepció ha estat la figura de Ventura Pons, que ha portat el teatre de Benet i Jornet o Sergi Belbel a la pantalla i que en alguns casos, com Actrius, ha proposat una reflexió sobre els mecanismes teatrals des de el cinema. Avui, la relació cinema audiovisual i teatre experimenta alguns canvis curiosos. Alguns creadors com Àlex Rigola, Angelica Liddell, Calixto Bieito o Oriol Broggi proposem un curiós diàleg amb l'audiovisual que contamina i marca la posada en escena. En canvi, des del cinema, el fet teatral sembla estrany a les noves generacions, malgrat que alguns hi han fet algunes aproximacions, com és el cas d'Albert Serra i els seus dos muntatges per a nous creadors del Lliure o la col·laboració d'Isaki Lacuesta amb Cesc Gelabert.

L'aparició d'Otel·lo, òpera prima d'Hammudi Al-Rahmoun Font –un cineasta de pare sirià i mare catalana que és docent a l'ESCAC–, marca un nou camí. La pel·lícula proposa una reflexió sobre el teatre des de la vampirització audiovisual. El centre de la reflexió és la qüestió de la difusa barrera que separa el teatre i la vida, la forma com la representació pot ser el document d'alguna cosa que té lloc davant d'una càmera. El punt de partida és l'Otel·lo de Shakespeare, però no estem davant d'una adaptació canònica, sinó d'un assaig sobre alguns aspectes de l'obra en què allò fonamental és veure com l'acte de representació és un mirall d'allò que queda en les bambalines. La pel·lícula explora què passa durant el rodatge d'una hipotètica pel·lícula sobre Otel·lo en què la gelosia de l'obra es trasllada a la vida real i la relació de parella entre l'actriu que fa de Desdèmona i l'actor que fa d'Otel·lo entra en crisi. Al-Rahmoun Font converteix la pel·lícula en una reflexió sobre com la posada en escena de l'amor en una representació –la pel·lícula i l'obra– pot conduir cap a la destrucció d'una parella.

Des del primer moment, la pel·lícula ens mostra els actors reals que parlen davant la càmera. Desdèmona –Ann M. Perelló- i Otel·lo –Youcef Allaoui– són dos joves que roden la seva primera pel·lícula i que volen sotmetre's a les exigències de la ficció. Ben aviat intuïm que el joc proposat dins l'obra de Shakespeare pot resultar perillós. La presència de Iago –el mateix Al-Rahmoun Font– complica les coses. Iago actua com un cineasta que vol arribar fins al final, que busca la veracitat del seu muntatge i que porta Desdèmona a fer l'amor amb Càssio davant la càmera. El joc de miralls es complica ja que no sabem fins a quin punt allò que passa entre els actors que representen l'obra no és més que una veritat o un engany més dins les aparences d'un joc constant de miralls entre la vida i la representació, els límits dels quals cada cop són més difusos.