Remembrança de la Magnani
Només de començar la representació de La rosa tatuada, en veure Clara Segura vaig pensar en Anna Magnani. Podran considerar-ho una obvietat: Tennessee Williams va escriure el personatge de Serafina delle Rose, la modista siciliana emigrada als EUA que ret culte al seu marit difunt tancant-se a casa seva i volent ignorar que l'home era un mangant que va ser-li infidel, perquè fos interpretat per la Magnani, que no va atrevir-se a estrenar l'obra a Broadway (ho va fer Maureen Stapleton) amb la consciència del seu anglès limitat, però que desprès va protagonitzar la versió cinematogràfica de l'any 1955 dirigida per Daniel Mann. Tanmateix, encara que pugui semblar estrany, no se'm va fer present la Magnani de La rosa tatuada, si més no perquè no recordava haver vist (potser ho vaig fer a la televisió quan era petita) aquesta pel·lícula que, pocs dies abans d'assistir al muntatge que es representa al TNC, vaig intentar veure en una projecció a la seu barcelonina de la Filmoteca. No vaig poder: les entrades estaven exhaurides.
No va ser, doncs, perquè tenia al cap la Magnani de La rosa tatuada que vaig pensar en l'actriu italiana només de veure Clara Segura a l'exterior de la casa entorn la qual gira la posada en escena dirigida per Carlota Subirós. Podran dir que sí que la tenia al cap perquè, en tot cas, sabia que va interpretar Serafina delle Rose i que el personatge hi ha quedat lligat per sempre més. Però a mi em sembla que va ser per alguna cosa de la Magnani que ho transcendeix i que no sé si seré capaç d'explicar. De fet, diria que és per la transcendència de la Magnani com a actriu. És una representació veraç de la dona de les classes populars. La dona popular italiana, fins i tot compresa la siciliana? Sobretot romana, però amb una transcendència universal. Ho va veure Rossellini, que, a Roma citta aperta, va fer que encarnés les esperances, el sofriment i fins el martirologi de la resistència popular al nazisme. I, diferentment, Visconti, que, a Bellíssima, va convertir-la en una mare romana obsessionada en què la seva filla sigui actriu fins que descobreix l'engany del món del cinema, inclòs el (pseudo)neorealista, i recupera la dignitat en el seu món humil. Poc abans que l'actriu morís l'any 1973, Fellini va homenatjar-la a Roma anant a trobar-la, quan tornava una nit a casa, per presentar-la com un símbol de la ciutat, cosa de la qual ella se'n riu tancant la porta als nassos del caro Federico. Magnani no era un símbol, sinó la dona real que la Roma popular va reconèixer com una seva representació autèntica assistint massivament a l'enterrament de l'actriu.
Tennessee Williams, doncs, va pensar en ella com la vídua reclosa de l'home que duia una rosa tatuada al pit, però que torna a sentir el desig sexual en conèixer un altre sicilià, poc afortunat i una mica murri. Vaig veure, finalment, la pel·lícula en DVD dos dies després d'assistir al muntatge teatral, que explicita més el contingut sexual (el puritanisme i, d'aquí, la censura pesa en les adaptacions cinematogràfiques clàssiques de Williams) i, en canvi, té la delicadesa, cosa que em va agradar, de mostrar la fragilitat d'Alvaro Mangiacavallo, de qui Serafina descobreix perplexa que té el mateix cos que el seu marit, però amb la cara d'un pallasso: l'home plora realment a l'obra, perquè s'ha barallat amb un altre, i fa plorar Serafina per contagi, mentre que en el film Burt Lancaster simula plorar quan plora la dona. En tot cas, com era d'esperar, Anna Magnani dota de vida Serafina i la pel·lícula. Aleshores crec que vaig entendre per què Clara Segura m'hi va fer pensar: només de veure-la, hi vaig percebre la força, la veracitat, l'autenticitat d'una Magnani. També ella dota de vida Serafina i l'obra. Una actriu immensa entre nosaltres.
