Les disfresses dels estafadors

Tres pel·lícules de David O. Russell han aconseguit els darrers anys trobar-se entre les predilectes per aconseguir alguna estatueta en la cerimònia dels Oscar. Tot va començar amb The fighter –probablement la millor de les tres–, va continuar amb El lado bueno de las cosas –la més tova i convencional– i ha acabat de concretar-se amb La gran estafa americana. Si consideréssim els Oscars com un veritable termòmetre de la temperatura de l'actual cinema americà, David O. Russell hauria de figurar dins dels grans cineastes i, probablement, podríem parlar d'ell com d'un renovador. Curiosament, el cinema de David O. Russell no ha acabat de generar cap culte i malgrat la correcció d'alguna de les seves pel·lícules no ha aconseguit arribar a ser el cineasta de referència que sembla voler ser. Probablement els seus mèrits radiquen en la seva intel·ligència en la direcció d'actors, en la capacitat de trencar amb algunes de les fórmules del cinema de gènere per estripar-les sense qüestionar-les i per mostrar un gust per l'extravagància en la creació de certes situacions i personatges atípics. Fins i tot, podríem arribar a parlar d'una certa incorrecció política de Russell, que al final acaba essent inofensiva

La gran estafa americana és una pel·lícula que participa de tots aquests postulats tant en tot allò que tenen de positiu com en allò que tenen de negatiu. Parteix d'un guió intel·ligent sobre un grup d'estafadors que varen treballar per a l'FBI amb la finalitat d'aconseguir treure a la llum una important xarxa de corrupció política a l'Amèrica de finals dels anys setanta. A la pel·lícula, un seguit d'actors transformen la seva imatge i des de l'extravagància acaben fent unes curioses interpretacions que tenen possibilitats d'enlluernar en les nominacions dels Oscar. Aquest cop les actuacions més destacades serien les de Christian Bale i Amy Adams, que acaben essent irreconeixibles respecte els estereotips que han creat a la pantalla.

La gran estafa americana sembla voler recuperar alguna cosa de les pel·lícules d'estafes posant-se dins d'un ampli corrent que va des d'El golpe de Georges Roy Hill –on la moda retro ha estat substituïda per un gust marcadament kitsch- fins a Ocean's eleven de Steven Soderbergh. David O. Russell filma una pel·lícula que parla de l'excés i de la falsedat en el cor d'una societat en què els que porten màscara i disfressa tant la porten en la vida professional com en la vida afectiva. Tots aquests valors hi són presents, però encara que les comparacions siguin odioses, si comparem una sola escena d'El lobo de Wall Street de Scorsese amb La gran estafa americana, la diferència resulta més que significativa. David O. Russell es queda una vegada més a mig camí. Mou amb intel·ligència els fils que posa entre mans i es capaç de desconcertar amb les seves sortides de to i amb les seves exageracions escèniques, però el treball acaba donant la sensació que alguna cosa que hem vist mil vegades s'hi acabava filtrant, encara que ens sigui explicada d'una altra manera.

La gran estafa americana promet més d'allò que acaba donant, sembla voler desequilibrar-ho tot, per acabar sense desequilibrar res.