El nét del pirata

Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer el 28 d'agost del 1952 en aquesta casa on visc ara i on amb unes intermitències he viscut sempre. Els meus pares van comprovar que era un nen, van quedar molt satisfets, i em van imposar el nom inevitable en els primogènits de la família. L'any següent van tenir una nena, la meva germana Marta, i el vistiplau també va ser atorgat. Encara al cap d'uns anys va venir un altre noi, en Jordi, i tot i que sembla que aquest en principi no l'esperaven, igualment va ser benvingut. Els meus pares, com tots els pares normals d'aquest món, eren en aquest aspecte de bon conformar i a tots els bateigs hi va haver confits.

La casa que dic, que tindrà un cert protagonisme en la narració verídica que ara comença, va ser manada construir a la Rambla de Mataró per Antoni Cuyàs Sampere, el rebesavi pirata. El meu pare em corregiria: “pirata, no: corsari”. Jo també he provat d'imposar l'apel·latiu correcte entre els familiars i amics, però “pirata” sempre ha sortit guanyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. Entenc que “pirata” és més intel·ligible i de més envergadura romàntica que “corsari”, però la història consigna que el senyor Antoni no va ser un bandit que anés per lliure, com és propi dels homes que la literatura i la imatgeria han pintat amb un mocador al cap i amb la bandera de la calavera al pal més alt, sinó que ho va ser amb patents de cors: papers legals estesos i segellats pel govern del país al qual va anar a servir, la República Argentina.

Després de dos anys juvenils de fer tronar i ploure per Mar del Plata i per l'Atlàntic obert i d'haver saquejat totes les naus brasileres que li van sortir al pas amb la goleta Rayo Argentino de la seva propietat, el senyor Antoni havia reunit una fortuna tan gran que va plegar veles, va trepitjar terra ferma i es va convertir en un hisendat amb cases, terres i negocis a la província d'Entre Ríos i a la ciutat de Montevideo, llavors capital de l'anomenada Provincia Oriental.

Don Antoni, nascut a Mataró el 1802 i mort a la mateixa ciutat el 1890, va viure vuitanta-vuit anys. En aquest lapse temporal de presència a la terra va fer de tot. Va estudiar de pilot, se'n va anar de casa, va comerciar per la Mediterrània i el Cantàbric, i va viatjar regularment a Cuba, on en una recalada va ser tancat unes hores en una presó. Després de moltes marrades i alguna indecisió va arribar finalment a l'Argentina. Allí, a més de l'activitat que acabem d'esmentar, va enderrocar dictadors i en va enaltir d'altres, va ser condecorat pel govern argentí i per la reina Isabel II d'Espanya, va ser vicecònsol i cònsol espanyol a Montevideo, va comprar propietats i en va vendre, va crear i fer funcionar bòbiles, va ser ramader de molts caps, va comerciar amb pells i bestiar, va consumir mate, va servir-se la millor carn, va menjar duraznos i frutillas, va contemplar crepuscles interminables, es va rentar les mans abans de sopar, va anar a dormir si tenia son i va tornar, ja vell, a la terra i la ciutat que l'havia vist partir de jove, on va iniciar encara una nova vida. Sempre, però, ha estat i serà “el pirata” per aquells dos anys d'abordatges. O “el corsari” que el pare, que hauria volgut que se'l recordés com a negociant, polític o diplomàtic, resignadament preferia. Ja pots fer i desfer, que les accions extremes marquen amb foc la biografia dels vius i dels morts.

Antoni Cuyàs es va casar dues vegades: la primera a Buenos Aires i la segona, un cop enviudat, a Mataró, i no va tenir fills. Ara és quan el lector es pregunta amb quin dret el tracto amb familiaritat i com és que duc el seu cognom. Lector impacient, tot quedarà en aquest inicial capítol aclarit.

Així que va haver amarrat definitivament el Rayo Argentino, don Antoni va contraure matrimoni amb Mariquita Blanco, una noia bonica, pàl·lida, pietosa i d'aires vaporosos que havia conegut i festejat entre navegació i navegació. El llop de mar, el terror de les costes del Brasil, l'infligidor de càstigs severíssims a la tripulació esvalotada, el padrí d'un duel que va segar la vida del seu millor amic en una platja remota, devia amagar una ànima càndida, devia ser un producte arrodonit de la novel·lística de l'època, perquè durant el prometatge no es va adonar que la seva dolça Mariquita estava tocada per una follia mòrbida que afectava mitja família i que desenvolupà fins a la mort.

Va observar maniobres estranyes en la mare de la noia, que empenyia la parella a casar-se com més aviat millor; va constatar que l'oncle d'ella, un sacerdot que li feia de confessor, era un desequilibrat el qual de vegades havien de lligar de mans i peus, però, distret amb les seves ocupacions marítimes, no hi va donar més importància. El dia d'anar a l'altar ja havia caigut en l'engany i era tard per fer-se enrere.

Observem com el nostre heroi descriu la cerimònia nupcial en les memòries manuscrites que conservo: “Salimos de casa una madrugada de agosto, los dos novios, la madre y el hermano mayor. La luna estaba en su menguante y brillaba apenas con una pálida melancolía, sus rayos llegaban a nosotros cuasi imperceptibles, reinaba un silencio profundo y sepulcral.” L'escenari que ens pinta només podia acollir l'acció que segueix: “Llegamos a la iglesia. Yo estaba absorto, entregado a una meditación triste. Me veía rodeado de un sacerdote demente, de una suegra fanática y nula, de un cuñado y padrino sin corazón, sin inteligencia, un simplón, y de una mujer que, quitadas las esperanzas de poderla reformar, era igual a los demás. Yo no sé qué encontraba de lúgubre, de afligente, en aquella reunión de personas sin razonamiento sólido, sin criterio.”

La unió va ser beneïda i el seguici tornà a casa: “Terminó la función y nos retiramos. Yo no despegué mis labios durante el camino; no sé lo que tenía, no veía dónde pisaba, un sentimiento interno desconocido me ahogaba, sufría sin saber la causa, sin saber por qué. Mi mujer me preguntaba sin responderle y mi silencio principiaba a alarmarla cuando llegamos a casa. Entonces mi pecho oprimido hizo una explosión fuerte y prorrumpí en copioso llanto.”

El dia va transcórrer amb celebracions fins que, arribada de nou la nit, “se trató de descansar”. Retirat a l'habitació amb la seva dona, el senyor Antoni, que vivia a la casa dels sogres, no sabia que l'esperava el disgust suprem de la jornada: “La novia estuvo sumamente tierna, extremadamente amante y cariñosa, pero de ningún modo dispuesta a perder la virginidad.”

Mariquita Blanco havia fet vot de castedat als dotze anys forçada per l'oncle capellà. Tothom a la casa ho sabia, i ningú n'havia informat el promès.

El corsari va sortir de l'habitació i va anar a trucar on dormia la sogra “fanática y nula”. “Fue menester apelar a la intervención de la madre, que allanó las dificultades con una santa plática.”

Les dificultades de la nit de nuvis van ser allanadas, i no sabem res de les posteriors, però el cert és que el matrimoni no va tenir fills i que el senyor Antoni va conviure sempre amb una dona d'ulls vidriosos que reia o plorava sense motiu, “quitadas todas las esperanzas de poderla reformar”.