L'estela dels Monkey Pride

El grup barceloní Monkey Pride publica el primer disc, Lupum Vocabo, una selecció de deu temes en anglès que sintetitzen la força dels seus directes, un so salvatge i canònic dins la tradició del garatge independent, amb aires de les bandes dels anys setanta. Els quatre membres de la formació es van conèixer a la mateixa escola (jesuïtes de Sant Estanislau de Kostka) i la idea de fer un grup de música va sorgir a la terrassa d'un pis de Gràcia on feien les festes. El 2010 (quan van crear la banda) escoltaven tothora Red Hot Chilli Peppers i durant les trobades sempre arribava un moment que es posaven a cantar i a tocar les cançons. El que seria el baixista del grup (Albert Pastó) va proposar al cantant (Betu Martínez) i al guitarrista (Marc Minguella) de fer un grup. El que no sabia ell és que acabaria formant-ne part, també. El quart en discòrdia és el potent bateria Gerard González, que els col·loca la dinamita al darrere.

Parlem sobre influències amb el Betu a l'antiga plaça Sanllehí, convertida per l'Ajuntament en una barricada gegant, i ens explica algunes de les línies del grup: “Tots escoltem diferents tipus de música, però a l'hora de compondre ens influencien grups del rock americà dels anys vuitanta i noranta com per exemple Pearl Jam, Alice in Chains, Incubus, Queens of The Stone Age, Nine Inch Nails, entre altres. L'estil seria una barreja entre el grunge, l'stoner i el rock britànic dels setanta. D'aquesta barreja surt Monkey Pride, tot i que amb una paraula no et sabríem dir quin estil en concret fem. Considerem que cada grup en si mateix és un estil, una manera d'entendre la música.”

Inquiets, multiempleats, universitaris, els Monkey Pride entenen el rock and roll com una forma de canalitzar les emocions: “Creiem que al darrere de la música i de qualsevol art hi ha una funció terapèutica tant per a qui ho fa com per a qui ho rep. Simplement es tracta de posar en imatges, paraules, melodies o el suport que sigui una idea que t'inquieta i que necessites expressar d'alguna manera. Això ajuda a passar-ho bé i a desinhibir-se.” El disc val molt la pena.