CRÍTICA
Jordi Bordes
L'engany de la rutina en un escenari
El muntatge, de complexitat tecnològica notable, manté l'imprescindible alè humà
C om es pot representar la rutina, el treball mecànic, l'exercici per conservar l'elasticitat i l'energia dins d'un búnquer? Com fer-ho sense que esdevingui rutinari per a l'espectador?
Aquest és el repte del muntatge Harket [Protocolo] que aconsegueixen superar, només a mitges, els de Panicmap.
La dictadura de la tecnologia a escena és molt perillosa i, certament, en aquesta producció (amb molt de risc que qualsevol pantalla es pengi) la informàtica no tapa la dramatúrgia. En part, perquè en forma part (i això no és un error, sinó una solució intel·ligent per no quedar ofegat de programaris).
L'obra imagina com una voluntària a un programa pilot ha allargat la seva estada al búnquer, amb l'única companyia d'un ordinador intel·ligent, perquè ell l'adverteix que, durant el breu lapse de 30 dies, s'ha produït una amenaça nuclear. Ella, doncs, es manté protegida dins d'un espai que és autosuficient i que li genera prou reptes físics i intel·lectuals perquè no es converteixi en un ésser passiu. Així, treballa el que haurà de ser una coreografia. La màquina li valora la peça creativa a partir de condicions científiques (la pulsació del cor, l'abús del temps en què s'utilitza el terra...) Precisament, és en els matisos humans de la protagonista que apareix la intensitat de l'obra. És quan ella es pot rebel·lar i quan l'argumentació és molt més complexa que el simple exercici de repetició d'elements binaris. El treball és meritori però peca en voler fer massa evident la teoria del gat mort/viu dins de la caixa (El gat de Schrödinger). Falten uns girs que superin la previsibilitat. Es pot jugar amb el Siri (ara fins i tot el Wyoming hi juga a la tele) però no pot transmetre la contradicció humana una màquina que només vigila per la seva supervivència. Cal agrair el treball generós de Cristina Fernández, d'absolut desgast físic, però potser seria més efectiu crear un monòleg a part de la màquina, un refugi de pensaments humans que marquin perfil a una relació forçosament freda amb la màquina. Falten records, desigs, fantasia per superar la por de sentir-se desprevingut.
