La força del Potemkin va tornar a vèncer

Els títols de crèdit d'El cuirassat Potemkin eren a punt d'acabar-se, però el director Jean Chalpuecky no es disposava a donar l'entrada a la Czech National Symphony Orchestra perquè aquesta, a la plaça de la Vila de Torroella, comencés a interpretar el collage de simfonies de Xostakòvitx que Sheldon M. Rich, mort el compositor poc abans, va convertir en banda sonora del film cinquanta anys després que, el 1925, fos realitzat per Eisenstein. La vista de Chalpuecky estava fixada a l'ordinador que, col·locat davant la seva partitura, no reproduïa les imatges de la pel·lícula. El director es va girar per fer saber l'existència d'un problema tècnic. Mentre s'intentava resoldre'l, Chalpuecky va comentar al públic que havia sorgit un gran problema. Després, en demanar-li que expliqués als espectadors què passava, un violinista català de l'orquestra txeca va dir que hi havia un petit problema. Aquest, certament, va semblar fer-se petit perquè la música de Shostakòvitx va començar a sentir-se mentre els mariners del Potemkin dormien i, més tard, es negaven a menjar la sopa cuinada amb una carn podrida plena de cucs: el principi de la revolta. Però quan començava la segona part, anunciada com un drama a la coberta del Potemkin, Chalpuecky va deixar de dirigir, la música es va interrompre i la imatge va restar fixada. Va semblar que el problema es feia gran: no hi havia sincronia entre les imatges projectades a la pantalla i les reproduïdes a l'ordinador, a través del qual el director havia treballat la partitura. Per corregir el desajustament temporal, va anunciar-se que, com en l'ordinador, les imatges s'haurien de projectar a la pantalla fent-s'hi visibles els números del time code.

La projecció es va reprendre des de l'inici del film. Una altra vegada els mariners dormint, la carn podrida, els cucs, el cinisme dels oficials, la negativa a menjar la sopa. Però es va reprendre d'una altra manera: la música no només va sentir-se, sinó que, acordada amb les imatges, es va fer més present. El problema no només es va resoldre, sinó que el mateix accident va servir perquè hi hagués una atenció més intensa, una consciència de la importància d'una música que, encara que no va ser composada per la pel·lícula, sembla fusionada amb l'esperit de les imatges. Tot i la presència a la pantalla del time code, aquest va anar-se fent invisible a través de la força de les imatges: la revolta a la coberta del Potemkin i, després d'una gran tensió, la negativa del grup d'afusellament de disparar contra una part dels insurrectes; la mort de Vakulintxuk, el mariner que encarna la consciència revolucionària; el trasllat en barca cap al port d'Odessa del cos d'aquest mariner assassinat per un «plat de sopa»; la brutal repressió de l'exèrcit tsarista i la conseqüent matança a l'escalinata d'Odessa amb el crit, audible en la imatge silent, de la mare que durà en braços el cos del seu fill ferit; la tensa espera fins que, anunciant el futur èxit de la revolució, els mariners del Potemkin s'abracen amb els de l'escamot que els ha de combatre. Més de 1.300 plans i una idea en cada pla. Cinema immens que, acordat amb una música immensa, encara provoca una revolució en la mirada dels espectadors. Una gran experiència.