CRÍTICA
À. Quintana
Operació patrimoni
A Monuments men hi ha una història fascinant. Un grup d'arqueòlegs, directors de museu, conservadors i historiadors de l'art van dur a terme una acció per poder salvar de la destrucció milers d'obres d'art que van ser amagades pels nazis. George Clooney s'inspira en un llibre en què sortien a la llum algunes de les principals accions dels Monuments men per tal d'articular una crònica simpàtica sobre uns personatges que no eren soldats i que van formar part de l'exèrcit aliat per poder salvar, entre maig de 1944 i juny de 1945, algunes significatives obres d'art.
En les primeres imatges de la pel·lícula, George Clooney exposa clarament la tesi que guiarà tot el desenvolupament de la pel·lícula. Davant les ruïnes de Montecasini explica que la guerra destrueix la cultura, el pes que han exercit molts anys de civilització i que cal dur a terme una operació de rescat. Un cop perfilada la proclama humanista sobre la importància d'impedir els espolis artístics, Clooney decideix construir un relat simpàtic que sembla voler agafar en préstec les pel·lícules sobre escamots bèl·lics amb missió compromesa dels anys seixanta, des de Doce del patíbulo fins a El desafío de las águilas. Clooney reuneix els seus salvadors de l'art entre un grup de civils disposats a fer el que sigui per rescatar obres en perill i comencen un seguit d'aventures entre França i els Països Baixos a la recerca de l'altar de la catedral de Gant o de la Verge de Bruges esculpida per Miquel Àngel. Pel camí entre caixes perdudes els rescatadors es trobaran amb L'astrònom de Vermeer i amb algun autoretrat de Rembrandt.
Clooney es mou a mig camí entre la pel·lícula simpàtica que no vol renunciar a les marques del gènere i la pel·lícula culta que estableix un discurs simple però eficient sobre la importància del patrimoni cultural. La barreja no acaba de funcionar perquè ni ens trobem amb una divertida pel·lícula d'acció, ni amb una bona pel·lícula històrica que reflexioni sobre allò que es va perdre i es va rescatar al llarg de la Segona Guerra Mundial. És cert que podem veure com la troballa d'alguna mina abandonada permet descobrir milers de peces o com darrere les parets del castell de Lluís II de Baviera s'hi amagaven veritables tresors que els nazis havien acumulat. Tot plegat puntuat amb les petites històries d'uns personatges que són massa vells per fer la guerra.
L'ambigüitat amb què es mou George Clooney i el seu desig de construir un seguit de relats paral·lels que funcionen com petites històries de rescat, fa que la pel·lícula estigui plena d'alts i baixos, que ensopegui contínuament i que acabi amb l'exaltació tòpica de la causa, mentre reflexiona sobre si val la pena perdre vides humanes per salvar una determinada obra d'art del passat. Clooney s'envolta de vells i eficients actors –Bill Murray o John Goodman– i algunes figures mítiques de l'actual star-system –Cate Blanchett transformada en espia de la resistència i Matt Damon–, però el conjunt no para de debilitar-se, sense arribar a assolir tot allò que d'entrada ha promès.