Via d'anada i tornada

Quan l'any 1998Jordi Arnau, fill del fundador de la llibreria Jaimes i responsable aleshores de l'editorial Beta, em va proposar escriure un llibre sobre l'Havana que va pintar l'artista Antoni Vives Fierro vaig tenir dos sentiments oposats. D'una banda la possibilitat d'escriure sobre art i fer-ho amb el rerefons d'una ciutat que no feia gaire havia visitat, i de l'altra un cert recel perquè hauria d'escriure d'un artista comercial. Durant massa temps el concepte comercial, sobretot des de la crítica, era sinònim de art rebutjable, sense consistència i transcendència. Jo el que sabia de Vives Fierro era que venia molt, però el fet que la crítica Maria Lluïsa Borràs hagués escrit un llibre sobre aquest autor em va decidir a acceptar l'encàrrec. Això i la necessitat de fer una mica de calaix.

El llibre La Habana de Vives Fierro em va produir moltes satisfaccions perquè vaig poder contrastar les fortes impressions que havia rebut de Cuba amb la visió de l'artista que havia realitzat unes pintures amb fortor de cigar Cohibas Lancero i amb la tècnica del collage molt adient a la sensació que tot al país caribeny es troba fet amb pegats. Això sí, amb una màgia especial que fa que del reaprofitament es creï bellesa, com ho feia Vives Fierro en aquestes sèries.

Aquesta idea que la comercialitat era un factor artístic negatiu s'ha posat en qüestió. En les darreres tres dècades del segle XX ser comercial només s'admetia quan anava acompanyat d'una actitud provocativa com la que havien tingut Dalí o Warhol, la veneració als dòlars dels quals era considerada una performance. Avui, quan tanquen les galeries –una de barcelonina ben coneguda n'està a punt– i els artistes han de compatibilitzar el seu art amb oficis ben diversos, la comercialitat no és només un menysteniment, sinó el factor que fa que el mercat de l'art pervisqui.

I què és la comercialitat? Doncs senzillament vendre, independentment de la qualitat. Dic això perquè em sembla de treure's el barret que alguns artistes es barallin amb el seu treball per continuar endavant, per fer coses que els permetin seguir vius amb la voluntat que es mantingui l'interès dels seus seguidors i que puguin atraure l'atenció de nous.

Vives Fierro va deixar de pintar l'Havana i també el passeig de Gràcia i s'ha endinsat a crear uns personatges que si tiréssim de la corda segurament hi trobaríem connotacions freudianes: Ninhos, un univers d'adults protagonitzat per uns personatges que amb la seva expressió resumeixen la candidesa del infants i la sorpresa del descobriment del món dels adolescents.

Vives Fierro continua sent, en el millor sentit de la paraula, un mercenari de l'art. Un professional, un amant de l'ofici que utilitza en la seva darrera sèrie tots els seus recursos tradicionals, però intentant renovar-la o, si més no, donar-li una nova significació.

Per a Vives Fierro aquest darrer treball enllaça amb altres d'anteriors. “Són una evolució dels clochards que pintava a París fa 50 anys i també de les nines victorianes que vaig fer a Londres deu anys després”, explica el pintor, que diu que se sentia cansat de pintar escenes urbanes. Es va llançar amb aquest ninhos arran d'una exposició que va veure en un museu de Nova York dedicat als pobladors originals d'Amèrica i en què va poder contemplar uns ninos que feien els pares als fills. “Es curiós com ara aquests objectes fets per a la canalla i que sovint trencaven són peces de col·leccionista. És el mateix que l'art, pot pujar i també baixar, tot i que l'obra sigui la mateixa”, diu Vives Fierro, que es mostra molt contrariat amb les subhastes.“Els preus de sortida de la subhasta devaluen els autors. Penso que haurien de prohibir les subhastes d'autors vius.”