Emocions amagades rere un somriure

“Faig una salutació oficial i m'amago darrere un somriure.” Així descriu Marko l'actitud que manté quan visita els seus pares. Interpretat per l'actor alemany Lars Eidinger, Marko és el protagonista de Q¿Qué nos queda?, una pel·lícula que recupera el tema recurrent de la família que es retroba en una reunió accidentada. Hans-Christian Schmid, el seu director, col·labora per tercera vegada amb el guionista Bernd Lange, amb qui ja havia escrit els guions de Requiem (2006) i Tormenta (2009), totes dues premiades a la Berlinale. Fa uns mesos, ens comentava en una entrevista aquesta pel·lícula rodada el 2012, que també va competir a la Berlinale. “Si veus els teus pares dos o tres cops a l'any –ens explicava, sobre l'actitud de Marko–, vols donar una imatge que tens una vida satisfactòria, no els expliques que tens problemes amb la parella. Pots dir la veritat, que és més dur, o pots anar a casa, somriure, menjar bona teca, anar a dormir, i no ferir ningú. És molt més fàcil. Jo visc a Berlín, també, faig cinema, i quan veig els meus pares no els començo a explicar tots els problemes que tinc per fer tal pel·lícula.”

Marko va a l'estiu a veure els seus pares amb el seu nen petit, i es retroba també amb el seu germà. L'inesperat anunci de la mare que ha deixat de prendre la seva medicació, que li mantenia controlat un trastorn mental des de fa molts anys, provoca una sèrie de reaccions contraposades. “Hem triat una família burgesa de classe mitjana, en què es crea una atmosfera distant, molt educada, però sense comunicació –explica Schmidt–. Si viuen lluny i no passen gaire temps junts, quan es troben un dia no pots esperar que la comunicació funcioni. Triar una família així ens permetia crear un contrast entre el que hi ha a la superfície i el que passa per dins dels personatges. El fill visita la casa dels pares i tot és bonic, elegant, tenen bon gust, un alt nivell de vida... Però no són feliços.”

El director coneix molt bé la realitat que descriu: “En el terreny social, vint anys després de la caiguda del mur, a l'antiga Alemanya de l'Est hi ha hagut una millora socioeconòmica important. Però per a la gent com Marko i Jakob [els fills], que tenen trenta i tants anys, les coses són diferents, segurament mai no aconseguiran el nivell de vida dels pares.” Una situació en certa manera paradoxal, que es pot fer extensible a tota una generació alemanya. “Marko gaudeix d'una gran llibertat: ha anat a viure a Berlín, ha estudiat 10 o 15 anys, ha provat diferents coses, ha treballat... Els pares no ho van poder fer, i és maco fer una vida així. Ell tria, més o menys: la seva professió, la seva idea de família, de la responsabilitat... Però hi ha gent de la generació de Marko que ha despertat d'aquest somni i s'han adonat que no tenen res. Això és el que intentàvem transmetre.”