CRÍTICA
jordi bordes
Federico García Lorca o Txèkhov?
Joan Ollé s'ha decantat per donar-li pàtina de Txèkhov a aquest enèsim text de Federico García Lorca que clama contra els costums socials antiquats. Si a La casa de Bernarda Alba o a Yerma, per citar dos títols ben sonats, hi ha una èpica clara i contundent que ofega els protagonistes i els obliga a sucumbir als costums i al “què pensaran!” fins a unes conseqüències tràgiques, aquesta Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores és molt més contemporitzadora. Aquella Rosita (i les seves amigues que opten a solteronas per tota la vida) no es rebel·len contra el costum de trobar marit dins d'uns cercles limitats. I accepten esperar-se, si cal, fins que torni el promès. Rosita tampoc no té opció a oposar-se als diferents pretendents que van apareixent, perquè els tiets ja els van arraconant. Nora Navas té un paper molt tou, lànguid però que li dóna un cert tremp en el monòleg final i amb un punt de sornegueria juganera, tot ballant, enamorada, i pensant que ella sí que tindrà el marit que desitja, com el seu tiet l'hivernacle de flors exòtiques al jardí de casa.
On sí que hi podria haver conflicte és amb la tia. Perquè ella espera el retorn del seu nebot de l'Argentina. De fet, es maleeix per haver permès la relació amb Rosita, conscient que algun dia els pares cridarien el noi des de l'Argentina. El seu posat, però, arriba a misses dites, quan ja res no es pot fer per redirigir el destí de Rosita.
Doña Rosita no és resolutiva. Sí que ho és l'ama (Mercè Arànega, en un paper que sembla fet a mida). Aquesta es rebel·la, s'enfada obertament amb la seva senyora i pateix per les malediccions populars. Però, al final, acceptarà també el destí de viure els seus últims dies amb les companyes de l'ànima (Rosita i la tieta), en un pis més petit, i entenent que mai més no viuran en l'opulència. La veu de Paco Ibáñez posant veu i música als versos de Lorca són tot un doll d'energia terrenal.
La seva aristocràcia està tocada de mort en Lorca. Però, tot i això, no sembla que Rosita vulgui redreçar el seu camí (com ho intentarien les heroïnes de Les tres germanes o de L'oncle Vània. No té prou tremp, sembla. Prefereix amagar els seus errors. Tot i així, aquesta Doña Rosita que ha plantejat Ollé ressona a Txèkhov, amb uns personatges que advoquen per la cultura (encara que siguin uns venerables beneits) com Txèkhov ho fa per la natura. Tots són uns perdedors que es resisteixen al destí. Presentació en un espai panoràmic, llarg i prim, net, buit, amb els moviments precisos. I amb un final expressionista, caminant a contrallum, que tanca el quadre preciosament. Un treball estètic i, per moments, d'una graciosa coralitat, però que permet poques identificacions amb l'avui, ai.