Mirador
El cineasta del control
Olivier Assayas ha apuntat una possible manera de dividir els cineastes: els de l'abandó i els del control. Els primers s'abandonen al món com és, amb els seus enigmes, les seves imperfeccions, la seva bellesa. Els segons, obsessionats per controlar l'obra en el seu procés de creació, no permeten que el món s'hi infiltri a través de l'atzar i tot ho sotmeten a una posada en escena impermeable. Sembla indiscutible que Kubrick pertany a la segona categoria. S'expliquen moltes històries relatives al seu perfeccionisme obsessiu i a les exigències als seus actors, sotmesos a una implacable repetició de les escenes sota la vigilància del cineasta al mínim gest, de manera que pot sorprendre que demanés a Peter Sellers que improvisés per encarnar el seu camaleònic personatge a Lolita. En tot cas, el control de Kubrick és imprès a les seves imatges, configura la naturalesa de les seves pel·lícules, que, cada vegada més, a mesura que augmentava el seu prestigi com a autor cinematogràfic, semblen inspirades pel desig de crear una obra mestra que suposés una redefinició i una culminació de cada gènere abordat (sigui la ciència-ficció, el bèl·lic, el terror, entre altres) i a la vegada transcendit.
Sembla inqüestionable que el demiürg Kubrick ha llegat unes quantes obres mestres, que són peces potents i sòlides que funcionen d'una manera pròxima a la perfecció, però l'afany controlador també ha pogut crear una sensació de fredor i fins de distanciament que, estranyament, s'esvaeix amb la seva última i menys perfecta pel·lícula, Eyes wide shut, una inquietant i maliciosa exploració en el desig sexual reprimit. En tot cas, moltes imatges de Kubrick són al nostre imaginari: els soldats enfangats en l'absurditat de la guerra a Senders de glòria, les ungles pintades de Lolita, l'univers silent del 2001, els ulls que no pot tancar Malcolm McDowell, Jack Nicholson amb la destral.