L'etern John Mayall, un regal dels déus

Ell ja hi era abans que la majoria i continua aquí després que molts ja han marxat. El vam veure fa deu anys a La Mirona, també dins el Black Music Festival, llavors amb una cridanera samarreta sense mànigues que desconcertava als seus 70 anys, substituïda divendres a l'Auditori de Girona per una camisa de màniga llarga, ja amb els 80 fets, però sense que hagi canviat res essencial en aquests deu anys. Mentida: ha canviat la banda. Diu John Mayall que la seva banda actual, que l'acompanya des del seu penúltim disc d'estudi, Tough (2009), és la millor que ha tingut mai, la qual cosa podria sonar a sacrilegi tenint en compte que aquest home va crear els anys seixanta la gran universitat del blues britànic, els Bluesbreakers. Però la veritat és que la seva banda actual és impressionant: una poderosa secció rítmica procedent de Chicago, el baixista Greg Rzab i el bateria Jay Davenport, i un enorme guitarrista texà, Rocky Athas. I al mig de tots ells, l'home, l'etern John Mayall, alternant les seves habilitats amb una miniguitarra elèctrica, l'harmònica i dos teclats elèctrics, un Roland VK-7, que sona gairebé com un orgue Hammond, i un Roland RD-700, més en funcions de piano. Per sobre de tot domina la seva veu, tan enèrgica com la seva presència en escena. És un regal dels déus poder veure un pioner del blues en tan bones condicions i, com no podia ser d'una altra manera, el públic gironí ho va saber apreciar i va exhaurir les entrades de la sala simfònica de l'Auditori, en el primer gran ple del Black Music 2014.

Tot i que Mayall acaba de publicar el seu primer disc d'estudi en cinc anys, A special life, va construir el repertori del concert a partir d'una dotzena de temes de diverses etapes de la seva llarga trajectòria de més de mig segle. Sense gaires prolegòmens, només anunciant-nos que havia arribat l'hora del blues, va obrir foc amb Walking on sunset, del seu primer disc després dels Bluesbreakers, Blues from Laurel Canyon (1968), i va continuar amb Help me, un clàssic de Sonny Boy Williamson II, de qui Mayall va dir que podia ser encantador i també horrible, però que se li perdonava tot per cançons com aquesta.

Un tema de Tough, Nothing to do with love, va donar pas a Dirty water, I'm a sucker for love –un altre tema recent, de fa “només” una dècada– i tot un viatge en el temps amb Heartache, del seu primer disc amb els Bluesbreakers (1965). Després van arribar Gimme one more day, Congo Square, All my life –del bluesman de Chicago Jimmie Lee Robinson–, One life to live i Floodin' in California, amb un impressionant solo de baix de Rzab, més el regal de Room to move en un únic bis molt reclamat, per completar una hora i tres quarts de música monumental. I després, tots quatre a vendre i a signar discos a la parada de marxandatge, literalment assaltada per desenes de persones. Mestre, l'esperem quan faci 90 anys... o millor abans.