Art

d'ara i d'aquí

maria palau

Una altra classe d'artista

Stush és un artista de curt recorregut... i zero visibilitat. No els sona de res, oi, Stush? És el pseudònim d'un barceloní que ja frega els 50 anys que un bon dia, mai més ben dit, va decidir trencar amb el seu passat amb la complicitat de l'art. Un canvi radical de vida i d'actitud davant la vida per tapiar dedicacions professionals massa angoixants i algun maleït infern personal que, com tantes altres coses de la seva biografia, inclòs el seu nom, aquí no vénen al cas. D'això ja fa cinc anys, però encara ara Stush és incapaç de dir per què es va llançar als braços de l'art, amb el qual no tenia cap vinculació directa, tan sols sensibilitat per apreciar-lo, que ja és molt en temps de tanta frivolitat i perversió ètica i estètica. Sigui com sigui, cinc anys després, el que sí que sap del cert és tot el que li ha aportat: “Per mi, l'art és salut i estabilitat emocional.”

Stush es va començar a bregar com a artista a la Massana, on va confiar la seva formació de pintor i d'escultor i on, amb la complicitat d'altres alumnes, es va atrevir a fer algun manifest agitador per predicar que l'artista contemporani ha d'adoptar un nou rol allunyat de l'entramat d'interessos que l'han reduït a un titella al servei d'esnobs i que l'han apartat totalment de la societat. Aquella colla de creadors en edat escolar es va diluir, però Stush s'ha mantingut fidel a aquesta manera de pensar i de fer. Fins a l'extrem: combat l'egocentrisme i la vanitat de l'artista amb molta humilitat, va per lliure i està volgudament fora de circuit. “No vull ser un esclau del sistema, no m'interessa gens entrar en el mercat de l'art perquè ho empastifa i ho manipula tot. Necessito plena llibertat per fer el que vull.”

Stush ha exposat poquíssim la seva obra. No se n'ha preocupat, no ha mogut ni un dit per trobar aliats. Ara ho fa, però fixin-se per quines casualitats: la seva companya d'estudi no donava l'abast per atendre totes les sol·licituds i li va cedir l'espai que tenia compromès a la galeria, llibreria i cafè Lletraferit, al Raval, al número 43 del carrer Joaquim Costa. Un favor a una amiga, ja ho veuen.

Les parets d'aquest local d'atmosfera especial llueixen, doncs, el treball inèdit de Stush, un artista totalment desconegut amb un talent que paga la pena descobrir. Amb intensitat s'imposa una sèrie de pintures de gran format que furguen en els set pecats capitals a través dels posats i les mirades ingènues de nadons. És un projecte artístic que beu de la figuració d'estirp expressionista de Lucian Freud i que, seguint l'estela del geni, torba l'espectador perquè l'enfronta a molts interrogants sobre la seva existència.

Stush presenta algun altre treball relacionat amb la temàtica de nadons, també en una interessant versió escultòrica, i un tast d'una sèrie de producció més recent, d'adscripció abstracta, en què indaga noves percepcions de llum i de color. Actualment, i això sí que no queda a la vista del públic, està obstinat en una pintura d'arrel metafísica. Stush va madurant l'estil, tot i que confessa que una de les pretensions de la seva obra és rendir culte als grans mestres de l'art. En la solitud del seu estudi, no aspira a res més que a això: a seguir creant sense interferències externes.

Vicis?
Tot va començar amb una imatge manllevada d'internet d'un nadó badallant. Així va néixer la primera pintura de la sèrie ‘Pecats capitals'. Amb la suposada mandra d'un infant aliè als suposats vicis dels adults.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia