Itineraris per la maldat

Los canallas de Claire Denis és un thriller. En aquest enunciat tothom pot reconèixer-hi un model de pel·lícula. Hi ha un assassinat, o més ben dit un suïcidi, un mariner torna a terra per venjar la seva família i l'espectador demanarà que al final es resolgui el cas, que es descobreixi quines són les intencions de la xarxa de malparits que han provocat un seguit de tragèdies i quina implicació hi ha amb algunes històries fosques al voltant d'accions pederastes i de prostitució de menors. És evident que la pel·lícula de Claire Denis juga amb tots aquests elements perquè es construeixi una història policial que funciona a partir d'un efecte –el crim– i de la investigació de les seves causes fins que la lògica racional ho expliqui tot. En el cinema de Claire Denis, però, allò que menys interessa és la lògica interna del relat tancat. En les seves pel·lícules, generalment, tot és obert i l'espectador pot perdre's a l'interior d'una història sense que res li sigui aclarit del tot. De fet, Claire Denis ja va rodar una meravellosa pel·lícula sobre un psicòpata, J'ai pas sommeil, on res quedava clar, i al final del recorregut tot resultava més fosc que a l'inici.

La mateixa sensació és la que pot provocar Los canallas. Al cap de mitja hora de metratge més d'un espectador intentarà buscar lligams racionals entre allò que veu, allò que és insinuat i allò que intuïm que ha passat. La pel·lícula ens donarà pistes per poder-ho fer, però mai s'acabarà trobant la veritat de la història. La lògica racional pròpia del thriller no podrà imposar-se. Davant d'aquesta premissa, la qüestió bàsica seria preguntar-se què és el que fa que Los canallas sigui una gran pel·lícula? O simplement, per què Claire Denis és una de les grans directores del cinema contemporani? En l'escena inicial de Los canallas veiem una dona en una comissaria de policia davant dos inspectors que la interroguen sobre la mort del seu marit. Allò que li interessa a Claire Denis no és tant captar què ha passat, sinó descriure una atmosfera espessa, fosca i densa. Tota la pel·lícula no és més que una proposta en què l'espectador pot arribar a perdre's dins de la visualització dels itineraris de la maldat. No es busca la densitat psicològica dels personatges, només es mostren les conductes o la relació que aquestes estableixen amb els espais. Claire Denis acaba donant forma a un seguit de qüestions molt complexes com la de la visibilitat del mal. És evident que el mal és allà, davant la càmera, la qüestió és com capturar-lo, com inquietar l'espectador davant la seva presència. Si la proposta funciona és perquè la densitat visual que té tot el cinema de Claire Denis és impecable i perquè és una grandiosa directora d'actors. Vincent Lindon i Chiara Mastroianni estan fantàstics, com també els habituals del seu cinema, Alex Descas i Michel Subor.