CRÍTICA
jordi bordes
Però, avui, a algú el preocupa la moral?
El Teatre de l'Enjòlit es caracteritzava, darrerament, per uns espectacles compromesos. D'una línia política molt contundent. Primer va ser amb Corrüptia, que feia tota una farsa sobre el cas Gürtel al País Valencià. L'any passat, recuperaven la revisió d'Aquí no paga ni Déu de Dario Fo i Franca Rame amb un nítid Si no pagues, no paguem. Una frontera ben clara per denunciar l'omnipotència dels bancs i les forces policials i polítiques per lapidar el poble que, fart, acabava robant impunement als supermercats. Una petita revolta. També tenia una forta dosi de comèdia, un punt surrealista que es rematava amb una jugada coherent (es proposava al públic que pagués allò que pogués/volgués a partir de la fórmula de la taquilla inversa). Ara, han triat una peça que pretén denunciar, en dos temps, els prejudicis morals i sexuals. Primer, imaginant una família de colons britànics a l'Àfrica al segle XIX. I, tot seguit, traslladant els fills d'aquests (o els fills dels fills dels fills per presentar un quadre versemblant) en l'Anglaterra en ple segle XXI. De fet, el text de Caryl Churchill remet al 1979, un temps en què probablement la lluita per aconseguir el reconeixement homosexual el feia molt més actual. Ara cal mirar-s'ho per interrogar-se i preguntar-se si l'aparent llibertat individual que diu la llei és tan real com la del 1979 o té una certa autocensura majoritàriament.
La dona aconsegueix controlar certs espais de poder, tot i que es manté una hipocresia i es dibuixa una orgia en un parc que no sembla pas el retrat més realista. Hi ha un punt de joc en les coreografies, més divertit que lasciu, que és d'agrair. Però no se sap ben bé a què treu cap aquesta obra. Perquè la sexualitat no sembla pas un tema que avui aixequi gaire controvèrsia. I comprovar com es posaven les banyes els desesperats colons del segle XIX no aporta pas gaire. En tot cas, en els dos quadres es comprova un canvi de to. Al XIX, hi ha una comèdia que corre quasi a velocitat de dibuixos animats; mentre que al segle XXI es respira una certa amargor, un punt de drama sobretot si es relaciona els personatges dominants del primer quadre que, ara, en aquest segon, han de tolerar ser víctimes per moments. Pel que fa a l'escena de les dues mares al parc, sona molt al Red Pontiac (finalista del primer concurs de dramatúrgia, al 2011) de Pere Riera que encara avui Míriam Iscla i Cristina Cervià presenten arreu.
Pel que fa a la interpretació, bon joc coral, amb una música que els acompanya. No hi sona però El setè cel de Sisa que combrega prou amb aquesta volguda llibertat de la peça originària. L'obra pateix, però, amb molts espais en buit, mirades d'actors que falten afinar per generar una certa credibilitat al seu personatge. Temps de rodatge, i de conèixer els racons foscos d'aquests arquetips de Churchill.