El follet, el pianista i unes mosques llibertàries

“No cal pas, Pascal, simplement no cal, no cal gaire xerrameca (tu bé ho saps, Pascal) per complaure el personal”, canta Pau Riba a No cal pas, Pascal, una de les onze cançons del seu recent disc en comú amb Pascal Comelade, Mosques de colors (Discmedi), que divendres van presentar a la sala La Planeta de Girona, dins del festival Strenes. És cert que a Comelade no li cal gens ni mica la xerrameca i, de fet, no diu ni una paraula durant l'hora i mitja de concert, concentrat com sempre en els seus pianos, el gran i el de joguina, de vegades tocant-los alhora: el seu segell sonor és inconfusible, també en aquest projecte, en què té un bon suport en la secció rítmica formada pel bateria Oriol Luna i el baixista Juansu Le Mieras, que puntualment també toquen altres instruments, fan segones veus i, si cal, exerceixen d'apuntadors de Riba, que juga a fer-se el desmemoriat i pregunta sovint “i ara quina ve?” La qüestió és que a Riba sí que li agrada xerrar, molt, i va dissertar àmpliament sobre el seu idil·li amb Comelade –un “coup de foudre!”, un “flechazo!”–, a qui va acusar de no fer-li gaire cas, en un atac de gelosia per les tecles blanques i negres que el tenen hipnotitzat, que va acabar amb un tret sorollós però incruent del silenciós Comelade, com si fos Harpo Marx lluitant amb la seva botzina contra les paraules innecessàries.

El concert es va obrir amb La bruixa del matí, la fada de la fageda “fulgurant com una estrella, la més gràcil, la més bella”, que Pau Riba presenta amb el seu aspecte de follet hippy, descalç i amb els cabells llargs i grisos que emmarquen una mirada sempre incisiva i juganera. Una sala com La Planeta facilita que Riba estigui a tocar del públic, mirant directament als ulls dels espectadors, en una proximitat molt real que només pot suportar algú amb la seva gran experiència escènica.

Contacte digital i la divertida i onanista Peixet de plata (“Tens a les mans una revista, tens a la vista cossos humans...”) van donar pas a un valset instrumental, i després Riba va seure per agafar la seva vella i estimada guitarra i dedicar-li Virtuosa harmonia. Mosques de colors, Els teus somriures, Ha passat un àngel, El xiclet del temps, l'afrancesada On y va, No cal pas, Pascal i Taxista van tancar el concert, aquesta última amb un intens Riba a la guitarra elèctrica, posant al dia el seu primer single, del 1967.

“Que el vi al corb el torna albí, el destenyeix, li treu la nit...”, va recitar Riba per obrir uns bisos molt reclamats, que van continuar amb una preciosa Noia de porcellana –la “baby”, com la va anomenar el seu creador quan va preguntar si era la següent cançó– i van acabar amb la més recent Daliniana flor, la cançó en què Salvador Dalí rima amb “irreal Madrí”, amb l'esperit llibertari que caracteritza la nova aventura musical de Riba i Comelade.