Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

Una ‘partenaire' que agafa força, per fi

És molt vist això que cada mag tingui la seva partenaire. És la persona que li va facilitant els diferents elements per fer màgia (és més que una hostessa qualsevol perquè, en realitat, coneix perfectament cada il·lusió que es prepara i trasllada el material amb la cura de qui porta una bomba a punt d'esclatar). Ara Vanessa Torres, una acompanyant habitual amb Brossa, cobra un pes específic que permet donar un tomb al clàssic espectacle de màgia. És evident que el protagonista dels prodigis continua sent Hausson (té una habilitat amb les mans per fer-se aparèixer elements com les cartes o les boles que és de prou mèrit), però amb la cessió d'aquest espai de la dramatúrgia, tot cobra un gust diferent. Ja no és només allò del a veure quina ens fan ara, sinó que també hi ha un joc (molt neutre en la primera part, molt més lúdic i descarat en la segona) que dóna aire i revitalitza.

El plantejament d'aquest muntatge és mostrar dues parts diferenciades. Hausson és com aquell dentista que, per no perdre temps, té dues butaques per anar empastant queixals. Però és que, a més, ho fa diferent. Al primer capítol (que amplia un decorat d'Adrià Gual de la primera dècada del 1900, avui custodiat al Museu d'Arts Escèniques de l'Institut del Teatre) es combinen diferents dramatúrgies que Brossa va fer per als espectacles de Hausson. Com ja va fer en el comiat de l'Espai Brossa, acaba amb el joc poètic de les cartes tancades unes dins de les altres (que també serviria per obrir aquell espai del carrer Allada Vermell, en presència del mateix Brossa). Però també hi intercala altres accions performàtiques surrealistes, com l'striptease del blanc al negre o el paraigua de barnilles. Les actituds del mag i de la partenaire són molt neutres, quasi s'arrosseguen per l'escena, amb una mirada perplexa i les espatlles caigudes, quan no executen un il·lusionisme. El segon capítol és molt més festiu. El mag s'atreveix a ballar. Vanessa Torres, que llueix una omnipotent perruca rossa, multiplica la seva força al fons de l'escena. Agafa un to de còmica genial fent de la Vanessa que la Lloll Bertran va immortalitzar al concurs de TV3 Tres pics i repicó (1988). En aquest espai, amb un to més de cabaret, Hausson recupera el do de la paraula i fa intervenir el públic, que es diverteix obertament (en la primera part riu per la sorpresa del número alhora que per la boutade brossiana d'una lucidesa entranyable). Per cert, que en aquesta segona part la decoració correspon a una altra reproducció d'un teatrí de Francesc Nel·lo Ventosa, dels anys 40, del segle passat que evoca Montparnasse amb el Sacre Coeur coronant la muntanya.

Aquest Carnaval té dues parts perquè Hausson i Bonnín pretenien evocar aquell ambient de fires de barraques històric. Com el que va començar a poblar el Paral·lel, en què les rareses convivien amb el primer cinema, jocs de mans, i exercicis de circ. És una jugada que els tremola perquè no queda explicat enlloc i el nexe previst (un autòmat imitació d'un de Méliès) no era a l'entrada, com es preveia inicialment.

CARNAVAL DE MÀGIA EN DUES PARTS
De Brossa a Hausson
Direcció: Hermann Bonnín
Intèrprets: Hausson amb Vanessa Torres
Dia i lloc: Divendres 4 d'abril (fins al 20) a la Sala Joan Brossa de La Seca.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.