La solitud d'un àngel de la mort

Valeria Golino, una notable presència del cinema italià i europeu (inoblidable a La puta del rei) de finals del segle passat abans que emprengués una carrera erràtica pels EUA d'on fa temps que ha tornat, ha assumit per primer cop la direcció cinematogràfica filmant amb certa fascinació Jasmine Trinca, potser l'actriu italiana que ha emergit amb més força i encant a primers del segle XXI després de ser descoberta per Nanni Moretti a L'habitació del fill. Golino li ha ofert a Trinca un personatge complex (amb replecs amagats que mai es fan del tot evidents dins la subtilesa pretesa pel film i sovint aconseguida amb una posada en escena rigorosa) que contribueix a la maduració interpretativa de l'encara jove actriu, que en principi mostra una fredor inesperada, donant la volta a una certa imatge dolça, per després encarnar la tristesa. Miel, de fet, se centra en el retrat d'un personatge, malgrat que abordi un tema greu, complicat i delicat com el de l'eutanàsia i que ho faci d'una manera gens discursiva amb la qual convida a la reflexió de l'espectador.

Hi ha altres films recents sobre l'eutanàsia, un dels quals també italià i esplèndid, La bella addormentata, dirigit per Marco Bellocchio i malauradament no estrenada a les sales comercials de l'Estat espanyol. Però Golino m'aporta una visió diferent centrant-se en una mena d'àngel de la mort (Irena/Miele) que entra en crisi quan un dels sol·licitants (un home madur sense ganes de viure interpretat amb una gran dignitat per Carlo Cechi) enganya respecte als veritables motius del seu desig d'una mort assistida. Aleshores, creant-se una relació inesperada entre l'home i la dona a partir de la discussió, Irina posa en dubte el treball forçosament clandestí de Miele, el nom amb què exerceix una activitat que considera humanitària. Però sobretot va revelant-se com un personatge solitari, obsessionat pel desgast físic, sigui a través de l'esport o del sexe ocasional. Potser, més que de la mort, Miele parla de la solitud dels vius.

En aquest seu debut com a directora, Valeria Golino demostra una certa ambició formal perceptible en el treball fotogràfic, en la presència diagètica de la música, en una planificació que fa atenció al detall i que, com s'ha apuntat, s'acosta amb determinació al rostre i al cos de Jasmine Trinca. És així que la nova directora fa visible una voluntat autoral. A vegades potser massa.