Versos fets de terra i arrels

Pagès Editors acaba de publicar Terra campa, de Gemma Casamajó (la Portella, Segrià, 1974), el poemari guanyador del premi Jordi Pàmias 2013. Prologat per Francesc Parcerisas, Terra campa s'estructura a través de la veu de diversos personatges d'una nissaga de la fíctícia vall Busqueta (referència a la vall d'Àger, on l'autora té arrels familiars) introduïts cadascun d'ells per una esquela i una petita nota biogràfica que els presenta, amb pretesa objectivitat narrativa, davant del lector. “Per a mi era molt important incorporar personatges en un llibre de poesia, que és un gènere més confessional i menys narratiu”, explica Casamajó. L'experiment sorprèn i dóna molta profunditat a l'obra. Cada un dels vuit personatges (nou si s'hi compta casa Calores, la casa sobre la qual gira la vida de tots ells) té una veu pròpia que permet incorporar-hi narració i, alhora, és un ham per al lector i una brúixola per orientar-lo: “Jo volia escriure un llibre de poesia que no fes por als lectors que no estan familiaritzats amb el gènere i que, fins i tot, els ajudés.”

El tema central és la mort però sobretot la vida que la precedeix i que després es recorda i es reté en els altres personatges. “És un llibre que, com Vinyoli, a la mort diu sí perquè ‹cada moment és el moment de néixer i cada instant és l'instant de morir›”, explica l'autora. Casamajó ha volgut parlar amb naturalitat de la mort, del dol i ha anat “de la mort a la vida i no a la inversa”. Per això, diu, “el llibre parteix de la mort del personatge i després en rememora la vida”. A Terra campa hi ha les vivències personals i familiars de l'autora, però camuflades sota l'estructura d'una ficció. “Proust deia que són les nostres passions que dicten els llibres i és l'interval pacient qui les escriu. I a mi m'agrada aquesta frase per explicar què hi ha de la meva vida en aquest llibre.” Gemma Casamajó explica que l'escriptura d'aquests versos va néixer, en part, de les seves vivències amb la mort, però diu: “En l'interval pacient que escric les he transformat i fet créixer cap a la ficció.”

El personatge principal de Terra campa, Sara Farràs: “Neix de mi però no sóc jo sinó la protagonista d'aquest llibre a qui li han passat coses molt diferents de mi. I la resta de familiars, tot i que portin el nom de la casa dels meus avis a la Règola, a la vall d'Àger, són els personatges principals i no pas la meva família.” La Sara és el darrer personatge a aparèixer i és qui tanca la narració: “Ella és com la terra campa, que és la terra a la qual li han arrencat tots els arbres i passa a esdevenir terra de sembradures. A ella li han arrencat tots els seus arbres, totes les seves arrels, però alhora, com la terra campa, encara és viva. La terra campa no té arrels però no és terra erma.”

Gemma Casamajó va guanyar el premi les Telúries el 1999 amb Bloc de notes, el seu primer poemari. En lloc d'un arbre genealògic, els poemes eren llavors notes d'un pentagrama. Ara, la terra hi juga un paper important i és la matèria de què estan fets els versos: els bancals, els fruiters, les oliveres, els ametllers. “És un poemari molt orgànic i per això volia dibuixar l'arbre de família dins de les arrels d'un arbre”, explica Casamajó, que combina la poesia amb la tasca de periodista a la cooperativa l'Apostrof i la docència a la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB. “Jo veig molta relació entre la feina de periodista i la de poeta: no hi ha mur sinó pont. Per a les dues professions crec que cal tenir interès pel món i pels altres.”