Literatura
Viatge a la casa de la llum
Els propietaris del Senyal Vell de Romanyà, on va viure Mercè Rodoreda els últims anys, obren la finca al públic abans de posar-la a la venda
Cap institució no acaba de fer el pas d'adquirir i museïtzar el lloc
Fa un dia tan esplèndid, que costa imaginar-se com deu ser sentir aquí el calfred d'entrada de fosc que Mercè Rodoreda descrivia al Viatge al poble de la por, quan “cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d'intel·ligència” que registra fins i tot el que penses. Avui el Senyal Vell, la casa de Romanyà de la Selva on l'escriptora va posar fi a l'exili ginebrí l'any 1972, s'assembla més a un xalet de costellada, i potser per això uns quants dels quasi tres-cents visitants que s'hi han acostat responent a la invitació dels propietaris actuals de conèixer la casa per dins pregunten amb molt d'interès a quin racó del jardí hi havia la barbacoa. Fa temps, però, que al Senyal Vell no s'hi fan festes. Les graelles són a la cuina, al costat de la pica, on hi havia hagut un triturador americà, i es nota que fa molts estius que no s'hi cou ni una sardina. Als dormitoris, a l'estudi, a la sala d'estar, a l'escala, a la terrassa, a tots els racons es respira aquest mateix aire de desmantellament una mica esventat, potser perquè a tot arreu fulgura aquest bé de déu de llum agitada per les branques dels arbres. Ja no hi queda, és clar, cap dels mobles de l'escriptora, però sí els prestatges d'obra, les xemeneies eivissenques, el vitrall amb el símbol de la Rosa Creu, el mosaic dels lavabos, fins i tot dos o tres dels llums d'aplic originals en forma de torxes de vidre aparellades. Hi va haver un temps que aquesta casa i el seu jardí aspre de roca i alzinar, més de dos mil metres quadrats de bosc típic de les Gavarres a tocar del dolmen i la Cova d'en Daina, van ser el centre d'un món. Rodoreda hi va viure, acollida per l'amiga Carme Manrubia, que en tenia la propietat, fins al 1979, quan es va fer construir el seu propi refugi una feixa més amunt (ara és d'uns alemanys), buscant una intimitat que difícilment podia proporcionar-li un xalet on havien arribat a conviure quatre dones: ella mateixa, Manrubia, la pintora Susina Amat i Ester Floricurt. Ocasionalment, també una escultora hi va ocupar un estudi quasi clandestí sota ràfec amb accés pel garatge. “Era una mena de gineceu”, diu una de les guies que acompanyen els visitants, encara que cada una d'elles era molt gelosa de la seva privacitat. Rodoreda, sobretot. El seu estudi, a tocar de la sala d'estar on va entrevistar-la Baltasar Porcel, dóna a la banda de darrere del jardí, prop del llorer que diuen que va inspirar-li l'escena del suïcidi de Maria a Mirall trencat i que una noia aprofita avui, que és dia de Rams, per proveir-se d'un ramell flairós.
La catedràtica de llatí de la Universitat de Girona Mariàngela Vilallonga, que va comprar el Senyal Vell l'any 1984 directament a Manrubia, a qui coneixia de veure-la tot sovint, acompanyada de Rodoreda, a la sastreria dels seus pares a Llagostera, ha hagut de tenir-la tancada per litigis familiars durant quasi set anys, fins que s'ha decidit amb el seu fill, l'historiador Borja Vilallonga, que ara en té de fet la titularitat, de posar-la a la venda. L'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, a qui van oferir-la l'any passat per 385.000 euros, ha desestimat implicar-se en la compra, llevat que s'hi comprometin altres institucions. De moment, la Diputació ja ha declinat participar-hi, i la Generalitat encara s'ho està pensant. Atropellant-se d'una habitació a l'altre, els visitants es lamenten que “un lloc tan especial com aquest acabi en mans d'algun rus que no hagi sentit mai a parlar de Rodoreda”, però així són les coses, com a les seves novel·les: una quietud enrarida i, de cop, un xiscle.