Passeu i emocioneu-vos

Allò de “passeu i vegeu-ho” de les fires de barraques del segle passat es converteix, des del prisma del Circ d'ara mateix, en un “passeu i emocioneu-vos”. El Mercat de les Flors manté actiu el cicle de circ contemporani aquesta Setmana Santa. Ja li va funcionar molt bé quan va reforçar la programació de Nadal amb aquell passatge de Le vertige du papillon (2006). Ara el denominador comú de la multiproposta del Circ d'ara mateix és la sensibilitat extrema que busquen els hereus dels equilibris de risc impossible. Cosí de la dansa contemporània (ara que les famílies artístiques cada cop es fonen amb més facilitat), és un circ que no narra, sinó que evoca. Que manté el seu ADN de l'equilibri i també del toc de clown, però que es distancia de l'espectacularitat del “més difícil encara”. Aquest és un petit tast de la majoria d'espectacles que ja han estrenat a la plaça Margarida Xirgu. Dissabte, Jordi Aspa acomiadava el públic convidant-lo que s'empatxés de circ, un fet poc habitual a Barcelona. Fins ara.

Non Nova va meravellar amb una coreografia a partir de ventiladors i bosses de plàstic tunejades en cossos humans. El joc i la màgia assolien un grau de bellesa i de poesia similar a la de Pep Bou amb les bombolles de sabó. El cicle també ha permès que, per fi, Maiurta fes estada a Barcelona. Es tracta d'un muntatge de Los Galindos a cavall del fals trapezi i del pallasso que diverteix i pot commoure amb un món interior molt suggeridor. I la banda sonora, que dialoga contínuament amb l'escena, converteix la funció en una experiència vital. La tenda és un personatge més de l'experiència. La massa de pa –el pare de Marcel Escolano era forner– serveix per construir màscares, elements de caracterització i, finalment, una figura que fa de pèndol dalt del trapezi. Los Galindos fan, amb aquesta proposta delicada, un viatge de retorn als seus anys d'arrencada en què el seu llenguatge era el risc, el salt i la coordinació dalt d'un trapezi.

També trafica amb la màscara i el mim Jordi Aspa, d'Escarlata Circus, a Cabaret petrificat. Completa el seu espectacle de ritme lent i que convida a degustar la instal·lació, el detall, amb la força i la perícia llançant ganivets a la seva ombra i fent petar el fuet per desfigurar un rostre de fang tou. Utilitza elements arcaics i, si pot, ben primitius. Com Joan Català, amb Pelat, que manté el seu joc amb un tronc d'una dimensió considerable. El seu tret diferencial és que interrelaciona amb el públic, el fa jugar (com ja es va poder veure en l'estrena de l'edició de Tàrrega). Des de l'aspror d'unes sabatilles d'espart, aixeca el seu món de textures.

Per acabar, Johann Le Guillerm, del Circ Ici. És un romàntic perdedor, quan reivindica les minories. De fet, clama al circ per les petites coses que ja no són d'interès, que han quedat al marge. Aquest és el material del seu llenguatge. Tot neix, tot evoluciona, tot mor. Aquesta és la grandesa. Filosofia i física es donen la mà a través de la poesia visual de Le Guillerm. I, a sobre, és capaç de convocar un ampli ventall de públic, tot i que li demana ser actiu, còmplice, amb el que es viu a escena. L'artista crea aparells que podrien il·lustrar els ancestres de la roda en una exposició al Cosmocaixa, o bé imiten el desplaçament dels insectes pel Museu Blau del Fòrum. Passeu i vegeu-ho, i emocioneu-vos.