Perdut en un laberint sinistre

Les millors pel·lícules de Roman Polanski tenen l'estranya virtut de poder transformar un seguit de situacions aparentment quotidianes en situacions fantàstiques. A l'interior de les històries es filtra un sentiment d'esoterisme que fa present la presència d'allò sinistre. Pawel Pawlikowski és un cineasta polonès que, com Polanski, ha rodat bona part de la seva filmografia a l'estranger –amb l'excepció d'Ida, recentment estrenada–. El director ha sabut orientar el seu cinema cap a un cert vessant social, envoltat d'una certa sofisticació escènica. Els detractors de Pawlikowski el consideren massa estilista i l'acusen de forçar les solucions que planteja. La mujer del quinto, rodada fa tres anys, podria considerar-se com un compendi de les virtuts i defectes de Pawlikowski.

En la balança dels elements que no funcionen hi trobaríem el protagonista –Ethan Hawke–, un escriptor en crisi que dorm en un miserable hostal parisenc. El contrast entre la pretesa vida intel·lectual del personatge que accentua el seu costat més arty, amb la descripció d'un entorn decadent en què el personatge malviu fent, una fosca feina de vigilant de nit d'un lloc infecte, no acaba de funcionar. Tampoc s'acaba de saber mai el perquè de la decadència d'un escriptor al que li han tret la custòdia del fill i que viu a Paris per veure'l d'amagat.En canvi, en la balança de les coses notables, resulta reconfortant veure com la història fosca d'aquest personatge sense arrels desemboca de forma progressiva cap al fantàstic. La història de seducció entre l'escriptor i una dona d'origen noble –Kristin Scott Thomas, la millor– s'acaba transformant en una història fantasmagòrica. De cop l'univers quotidià on es mou el protagonista es modifica per esdevenir un món fosc en què tot sembla guiat per un seguit de forces diabòliques. Pawlikowski retroba alguna cosa de Polanski i la pel·lícula es transforma en un curiós treball de variacions al voltant d'El quimérico inquilino, en què París és alguna cosa més que un decorat per transformar-se en el llindar d'un univers sinistre. Com sempre, Pawlikowski roda amb elegància, amb un bon sentit de l'enquadrament i de la planificació. Aquesta elegància fa que, fins i tot, els moments més artificiosos de la pel·lícula puguin ser fàcilment assimilables.