Negre de tòfona i excremencial

Amb la idea de visitar al Museu d'Orsay una exposició en què Van Gogh es mostra a partir de la visió d'Antonin Artaud, vaig endur-me a París un llibre que conté la traducció al català, a càrrec de Lluís Maria Todó, de l'assaig que inspira tal proposta: Van Gogh, suïcidat per la societat, que, un any abans de morir, Artaud va escriure indignat per un article del doctor Beer que pretenia demostrar l'esquizofrènia de “tipus degeneratiu” del pintor. Això ho explica Antoni Marí en el pròleg d'aquesta edició que, publicada per Angle Editorial, vaig començar i pràcticament vaig acabar de llegir a l'avió, arrossegada pels mots indignats d'Artaud, però també per les revelacions fulgurants de qui es pregunta: “Per què les pintures de Van Gogh em fan la impressió de ser vistes com des de l'altre costat de la tomba d'un món on els sols al cap i a la fi hauran estat tot allò que gira i il·lumina alegrement?”

Sí, identificant-se amb Van Gogh, Artaud brama contra els psiquiatres i, de fet, contra una societat que exclou el boig perquè no vol sentir o veure les veritats insuportables que revela: “No és pas l'home, sinó el món que ha esdevingut anormal” i “així és com una societat tarada s'ha inventat la psiquiatria per defensar-se de les investigacions de certes lucideses superiors, dotades d'unes facultats d'endevinació que li fan nosa.” La ira, però, s'esvaeix quan, en parlar de l'obra del pintor, en diu coses que ningú més ha dit amb clarividència poètica i colpidora bellesa. Coses com ara les relatives a Camp de blat amb corbs, en què observa com “el color malva de la terra s'enfronta perdudament al groc brut del blat” i també que “cap altre pintor més que Van Gogh no haurà sabut trobar com ell, per pintar els seus corbs, aquell negre de tòfones, aquell negre de “tiberi ric i al mateix temps com excremencial de les ales dels corbs sorpresos per la claror descendent del vespre”.

Vaig buscar Camp de blat amb corbs, que va pintar Van Gogh abans de suïcidar-se, a l'exposició del Museu d'Orsay. No hi és (no ha volgut deixar-lo el museu d'Amsterdam dedicat al pintor) i em va resultar decebedor, malgrat que vulgui posar-se remei a l'absència amb una filmació del quadre (un fragment d'un film d'André S.Labarthe sobre Van Gogh) en què se sent la veu de l'actor Alain Cuny declamant la part del text d'Artaud que en fa referència. Però sí que hi són les meves estimades Velles sabates amb cordons, provinents d'Amsterdam, i diversos quadres que, repartits sobretot en museus dels EUA, Van Gogh va pintar a Sant Romieg de Provença fent atenció al jardí del sanatori on va estar internat. Totes són obres dels últims tres anys, que el pintor va passar successivament a Arles, Sant Romieg i Auvers-sur-Oise, i és clar que l'Orsay ha pogut pouar del seu fons baixant de la sala dels impressionistes diversos autoretrats, la fascinant Cel estelat sobre el Roine o La cadira de Gauguin, de la qual Artaud va escriure: “Una espelma sobre una cadira, una butaca de boga verda trenada, un llibre sobre la butaca, i ja tenim el drama il·luminat. Qui entrarà? Serà Gauguin o un altre fantasma?”. També la tercera versió de L'habitació a Arles, amb un llit cobert amb un vell edredó d'un color roig que a Artaud li va semblar “de musclo, de garota, de gamba, de roger del sud, de pebrot socarrimat”. La visió d'Artaud fa veure Van Gogh d'una altra manera? Potser encara pot fer-ho, malgrat que les pintures estiguin “empresonades” en museus i les reveiem en exposicions multitudinàries en què formem part d'un seguici. També malgrat que creiem que ja ho hem vist tot del pintor. Això perquè, com recorda Artaud, “la tempestuosa claror de Van Gogh comença les seves recitacions fosques a l'hora mateixa en què hem cessat de veure-la”.