La Mostra d'Igualada: de tal pare, tal filla
Avui arrenca la 25a edició de la fira adreçada al públic familiar que també persuadeix els pares que, anys enrere, van assistir-hi d'espectadors novells
en les gires
i més interès
per obres
de nous formats
Generació Mostra d'Igualada. Les 25 edicions d'aquesta trobada han donat temps perquè els primers espectadors puguin portar els seus fills aquests dies (d'avui a diumenge) a alguna de les múltiples activitats adreçades a un públic que engloba des de nadons de mesos fins a joves de 16 anys. Però, en realitat, els espectacles que ha seleccionat el director artístic, Òscar Rodríguez, aspiren també a interessar als pares. De fet (no és només un rumor infundat) un grapat d'espectadors teatrals de la infància reprenen la seva relació amb la platea arran del bateig escènic del fill. Per això, la Mostra d'enguany té de lema 25 anys portant els pares al teatre i es veu com el nen empeny el cotxet. Tot es retroalimenta perquè l'experiència satisfactòria ha de comportar que aquests nens, quan siguin pares, també vulguin dur els seus fills a teatre.
La Mostra d'Igualada fa 25 anys d'història però és el 2006 quan la Generalitat va aconseguir unificar les cites dels Moviments de la Xarxa i de Rialles, que, fins llavors, s'organitzaven per separat. Així, els artistes amb una sola cita poden concertar contractacions amb les principals programacions de teatre familiar de Catalunya. A més, amb la decisió del Departament de Cultura, es va aconseguir tenir un director artístic que garantís ensenyar novetats de qualitat, amb interès per a la recerca de nous formats i que tingués atractiu per a programadors internacionals. Enguany, de les 274 propostes que es van rebre a la direcció de la Mostra, han quedat només títols de 48 companyies: el 17%, un percentatge restrictiu, similar al de l'any passat. En quatre dies s'han programat 105 funcions que, com a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i la majoria de fires artístiques estratègiques de Catalunya, busquen atraure contractes per a tota la temporada alhora que reuneixen també espectadors de pagament o gratuïts (depenent de l'emplaçament). La Mostra canvia el model de llotja dels últims anys i incita a programar les entrevistes per fer molt més dinàmiques les, fins ara, hores perdudes d'estand. Amb els programadors internacionals (en realitat ambaixadors de la producció catalana a Europa) es preveu un breakfast meeting per facilitar-los la trobada amb els artistes.
L'alcalde d'Igualada, Marc Castells, convida tothom a assistir en l'edició d'enguany, que també estrenarà la conversió en zona de vianants de l'espai d'intramurs del municipi. Castells entén que la fira ha de ser cultura i també negoci, tant per al sector cultural com per al de la restauració o d'altres àmbits de la ciutat. Dels 278.333 euros del pressupost, la Generalitat n'inverteix 150.2000 i l'Ajuntament, 61.798.
Es calculen uns 26.000 espectadors en la Mostra d'enguany i que es reactivi el mercat de contractes després d'un inclement 2013. Segons el gerent de la Mostra, Òscar Balcells, hi ha indicis de “brots verds” en les contractacions, dit amb mesura, perquè sí que sembla que es reimpulsen les gires, tot i que cal valorar amb quins ingressos per a les companyies que mantenen en repertori el màxim d'espectacles per ser atractius a tot tipus de programador.
D'altra banda, el director, Òscar Rodríguez, també olora que, després d'anys de fórmula segura, es programen menys els contes clàssics. Per contra, cada cop hi ha més programadors que comproven que programar altres formats aporta un públic més satisfet. Són títols, a més, que interessen més enllà del mercat català per innovadors i perquè sovint la història passa a segon terme amb una posada en escena suggeridora d'imatges o coreografia.
Sis itineraris
Per ajudar a fer una tria eficaç a partir dels gustos, la Mostra ha creat sis itineraris que permeten diferenciar les obres de risc, les de companyies històriques, les de carrer o les accions lúdiques. Enguany s'obre un espai paral·lel, impulsat per l'Associació de Narradors Professionals de Catalunya (del qual també van disposar en la Fira Mediterrània).
La Perla 29 proposa familiars des del 2003
El director Oriol Broggi es confessa “fill” de les programacions de Cavall Fort al Teatre Romea a mitjan anys setanta. Des dels 7 anys ja anava amb els pares a espectacles per a adults. Dels 12 recorda el seu bateig d'espectador al Teatre Lliure de Gràcia. L'actriu Rosa Gàmiz, filla de Badalona, recorda les anades al teatre com una experiència completa perquè implicava passar el dia a Barcelona. Des de fa anys, des de la productora La Perla 29 insisteixen a trencar la frontera amb el públic: fer-lo partícip amb adaptacions de clàssics com ara Brecht o, per exemple, el Cyrano. És un joc molt orgànic, molt natural en què no rebaixen, però, intencions dramatúrgiques.
Marcel Gros reivindica la república de la imaginació
El pallasso Marcel Gros sempre viatja amb la maleta de treball, d'on treu el raspall de perruca i el nas ben vermell. Diu que construeix un espectacle amb cinc minuts, després “d'haver-hi estat rondant durant un any i mig”. I és que els seus espectacles no tenen final, sempre estan en contínua evolució.
Sí que parteix de la república de la imaginació (ell diu que tot sol forma una assemblea de creadors lliurepensadors), que es resisteix a la tirania del regne de la fantasia, que encara imposa la seva norma en els contes de prínceps i de personatges mítics. Ell aboca a l'escena les contradiccions que li interessen (“si no ho entén el fill que ho pregunti al pare, o viceversa”).
La seva alquímia consisteix a crear unes històries que facin riure i pensar alhora, “llavors és màgia, són dues accions genuïnament humanes”. No és estrany que rebi felicitacions perquè s'atreveixi a fer teatre de veritat també per a la canalla i no quedar-se amb la trompada més primària. El clown fa 33 anys que s'hi dedica professionalment. Però ja passava la gorra al poble als estius. De jove, era un empleat de banca que es va decantar per ser un saltimbanqui, diu còmic i mordaç.
Roseland Musical va debutar en la primera edició, ara fa 25 anys
Roseland Musical té 30 anys de carrera i sempre ho ha fet servint coreografies per al públic familiar: un repte doble. Ester Rodríguez, de l'equip des de l'inici, admet que fins fa uns anys disposar d'un títol clàssic de referència ajudava a fer accedir el públic a l'escena. I això estalviava un pèl la dificultat de programar dansa contemporània.
Caracalla, un dels seus èxits internacionals, va costar molt vendre'l a Catalunya perquè no tenia un clàssic al qual fes referència. Els espectacles de dansa, per força, han de ser coloristes i han de tenir una certa història que interessi la canalla, admet. Però sempre han treballat els guions amb dramaturgs professionals, cosa que els permet ser més eficaços. El 2010 van estrenar un Pinotxo amb imatges tridimensionals nou; no és de fusta, sinó fruit del reciclatge: ell és amant dels llibres, quan els companys d'escola utilitzen ordinadors i es riuen del protagonista. El públic hi combrega: “És la seva realitat, s'identifiquen.” Tot i la força visual, Roseland els tracta d'adults, “i els agrada”, amb la qual cosa també complauen els pares.
Rodríguez remet el seu primer record al teatre amb l'escola, en una adaptació de La flauta màgica. Probablement, aquella adaptació també deuria ser prou valenta amb el Mozart lúdic de partitura.
La companyia Pinotxo en Bicicleta debuta a la Mostra
Pinotxo en Bicicleta debuta com a companyia en la Mostra d'Igualada d'enguany. Però, en realitat, recull el coneixement de la directora Valentina Raposo i l'actriu i manipuladora Inés Alarcón d'anys de carrera. Blau marí és l'espectacle que porten al cartell (en realitat una adaptació molt personal de la cançó mítica Puff era un drac màgic). Efectivament, tot i que es reinterpreta l'espectacle, també té un final trist, de comiat.
Raposo, que recorda la llàgrima de l'actor a El príncep feliç que van representar a l'escola quan ella era petita, es defineix com a otaliana (això és: fidel a la filosofia del desaparegut manipulador d'objectes Pepe Otal. El seu taller avui continua actiu, obert a noves mirades i sense perdre l'encant nostàlgic: “és un port, un lloc de pas, de comunicació, d'aprenentatge”). En aquest sentit, un espectacle es construeix a partir de voler dir una cosa però “serà diferent al que et vas trobant” a còpia d'interpretacions i l'emoció dels espectadors. Per això, lamenta que els nens prefereixin veure els titelles i retratar-s'hi a mantenir una conversa amb ells després de la funció, perquè “els sorgeixen moltes preguntes que retroalimenten el muntatge”.
Farrés B. apel·la al gust de la paraula
Farrés Brothers es considera la colla local, tot i que només Pep Farrés (al teatre anava amb els pares però el seu record va ser fent teatre a l'escola) sigui de la vila. Han crescut en la Mostra des del 2003. Enguany presenten Tripula, un joc escènic en què l'espectador s'integra. El seu esforç és condensar una història. Aquest cop, “hi ha més viatge que història”. També amb un català que “sense ser Espriu” enriqueixi el llenguatge, matisa Jordi Farrés (va ser d'adolescent amb el Nit de Reis del Tallaret de Salt a Mataró que es va decidir a dedicar-se al teatre, “fins llavors era de Quimicefa i circuits electrònics”). El director Jordi Palet (assistia sol a la programació d'Ullastrell i va acabar presentant les sessions de rialles de ben jove)es va sobtar divertit que, parlant d'un “príncep alt i cepat”, a algun nen, li fes gràcia perquè li recordava zapato!