L'art és un nou pas

Una tasca de reflexió pendent en el món de l'art fa referència a un tema, més que estètic, filosòfic: la consideració de “millor”. La selecció de deu obres és un exercici didàctic, estimulant, juganer i periodístic. Tota tria té un pes de responsabilitat, però és l'impuls més bàsic el que et fa destriar una pintura de l'altra. Perquè, en l'art, el concepte “millor” no pot respondre a factors tècnics, ni quantificables. No hi intervenen ni el millor traç, ni la millor textura, ni la millor idea, ni el millor cromatisme. L'art és com l'ànima. Tothom en parla, però no sabem quina és la seva naturalesa. D'aquí ve la seva màgia. L'art és bàsicament una herència que sempre troba hereu. L'art de les coves, el barroc, es troba en les modernes pinzellades. I això em fa creure que les deu millors pintures catalanes o estan en procés de creació o encara estan per fer. “Millor” en art sempre significa fer un nou pas. Per això m'inclino per autors del segle XX que ens han obert camí per l'art del segle XXI. I així, doncs, votaria L'estel matinal, de Joan Miró, a la qual sumaria, també del mateix autor tot i que no inclosa en la llista de 75 candidates, L'esperança del condemnat a mort, un tríptic que aporta molt per reflexionar per què la que no és la millor obra és la millor obra. El mural contra la sida, de Keith Haring; de Picasso: Les Menines, per allò de l'herència, i també Els terrats de Barcelona, per la seva mirada; Composició, de Guinovart; Allò que cada cosa té d'indecible, d'Antoni Llena; Creu de paper de diari, de Tàpies; La catedral dels pobres, de Joaquim Mir, i La paloma, d'Isidre Nonell.