Quotidiana i divertida com la vida mateixa

L'autora i directora Marta Buchaca s'ha tirat novament cap a la comèdia. Després d'un muntatge profundament dolorós com va ser Litus, ara repesca una idea que va servir per presentar-se a la segona edició del Concurs de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta. Loser va quedar finalista el 2012 però amb el privilegi que tots els actors que l'havien llegida estaven interessats a poder-la dur a escena. La comèdia romàntica vas cobrar una segona part que, si no es coneix, l'embrió de l'obra no sembla escrita posteriorment. No és pas una crossa sinó que té un creixement molt lògic i que visita els dos protagonistes un temps més tard. Buchaca introdueix uns grams d'acidesa però molt ben mesurats. Així, en aquesta segona part, hi ha una intriga emocional que tiba de la comèdia, sense que en cap moment la peça pateixi una estrebada en el ritme de la peça. Buchaca, amb la comicitat d'Alba Florejachs i de Jordi Díaz, fa una comèdia a partir dels fets més quotidians i vulgars que tothom ha viscut, ha vist o ha sentit dir. Són uns tòpics que no sonen a acudit de segon plat sinó que repiquen frescos amb una interpretació brillant, que sap tensar el riure sense que es descontroli la interpretació. El treball de direcció ha estat domar les dues bèsties còmiques de l'escena i ajustar moviments i velocitat perquè la comèdia respiri i permeti els riures generosos del públic. Una obra sense complexos, pensada per agradar. I que ho aconsegueix. És impossible no sentir-se identificat algun cop o compartir opinions d'algunes de les excentricitats dels dos personatges. Perdedors? Sí, com tots. Aquesta és la sort, que respiren una humanitat que genera una empatia ben orgànica.

Florejachs ja va debutar a la Villarroel amb L'any que ve serà millor (2011). Era una obra de petits monòlegs, pràcticament, en clau de gags que interpretava amb altres companyes. I que havien escrit quatre autores; entre d'altres, la mateixa Buchaca. Tot i que Losers no tingui el format de gags sí que beu del mateix univers metropolità d'indiferències i poca ambició vital. Però l'amor que es transmet és tant tendre com ingenu.

Buchaca diu que celebra les peces en què hi ha comèdia amb algun toc amarg, que aparca la superficialitat. Certament, els seus primers treballs eren molt més inquietants: L'olor sota la pell (Sala Beckett, 2007) o Plastilina (Beckett, 2009). També Les nenes no haurien de jugar a futbol (Versus, 2010), tot i el títol aparentment còmic i provocador estava escrit amb una tensió dramàtica reveladora. La nova autora d'avui escriu pensant en el públic desacomplexadament. I sabent que s'agraeixen els punts còmics. La comèdia de Buchaca permet trobar una segona capa de lectura, sense pretendre gaire res més.