Un obrer de l'art

A Martí Anson (Mataró, 1967) no li interessa l'obra d'art com a objecte final. Tant és així que acostuma a deixar-la inacabada. El que el fa trempar de veritat és l'acció de fer-la i, durant el procés, que eternitza, haver d'afrontar coses imprevistes, incoherents, fins i tot insensates. Anson és un artista constructor. Un obrer de l'art. S'arromanga i es deixa la pell en projectes que exigeixen un sobreesforç físic, i no cal dir que mental. Li hem vist fer de tot: la rèplica d'una fàbrica de farina de Mataró a la Biennal de Santa Fe, un veler al bell mig del claustre del centre d'art Santa Mònica, un apartament dins de la galeria Toni Tàpies...

La desgràcia, o més aviat la gràcia, de les seves propostes és que sempre flirtegen amb una idea d'absurd, de ridícul i d'inservible que desconcerta les expectatives del públic, que de cap de les maneres no espera trobar-se un bany que fa de rebedor d'un piset amb passadissos que no condueixen enlloc, ni un vaixell que mai no podrà navegar perquè ha quedat empresonat dins de l'edifici on s'ha construït: el problema és que Anson el va fer cinc centímetres més gran que la porta de sortida.

Les expectatives del públic vol dir el sentit comú, el que és previsible, comprensible i digerible, i això és, justament, el que desafia l'art del murri mataroní. El que ell pretén és capbussar-nos en una dimensió amb més matisos en què hi ha un duel entre allò real i allò ideal, entre èxit i fracàs, entre el possible i l'impossible. I aquest combat, amb tots els interrogants i les paradoxes que genera, és l'obra, més enllà del resultat. Interrogants i paradoxes que furguen en la raó de ser de l'art i en la seva hipotètica manca d'utilitat en un món d'ànima tan materialista.

Ho podem dir d'una altra manera: fer art és, per a Anson, explicar una història. Ara ens en narra una de nova al Nivell Zero de la Fundació Suñol vinculada a una experiència de la seva pròpia vida. Té a veure amb el seu pare, Joaquim Anson, un home que sense cap formació ni coneixements d'arquitectura ni de disseny es va atrevir als anys seixanta a fabricar mobles de manera altruista i dins d'un grup cooperativista, d'ajuda entre la gent, i, fins i tot, va edificar una modesta casa de vacances per a la seva família en un poblet de la Garrotxa. Anson fill ha construït una còpia de la llar, de 50 m², al pati de la Suñol, per homenatjar la saviesa constructiva popular i l'esperit de modernitat espontània del seu pare, que sense pretensió intel·lectual va entroncar amb l'ideari del moviment del Gatcpac i dels seus hereus. Un Coderch anònim que amb el seu petit gest, polític tot i no ser-ne conscient, contrarestava la paralítica dictadura franquista.

Anson va construir per primer cop la casa de vacances de la seva infantesa –de memòria, no hi ha plànols ni res que s'hi assembli– l'any passat al Palais de Tokyo de París. Va presentar la intervenció com si fos un pavelló català, tot enllaçant irònicament amb els orígens d'aquest edifici alçat per a la glòria nacional de l'Exposició Internacional del 1937. El pressupost era tan mins que no va poder-hi posar ni la teulada. Un pavelló d'estar per casa, mai millor dit. A la Suñol sí que en té, de teulada, però no es facin il·lusions: la casa segueix estant a mig fer. Hi falta de tot: finestres, portes, els interiors... Potser tindrà més recorregut i l'artista hi podrà anar afegint nous elements. Qui ho sap. Li importa ben poc. Ell la història ja ens l'ha explicat.