El pur plaer de recordar el perfum

A través d'una llengua que gaudeix fent arrel, Josep Piera (Beniopa, 1947) construeix a El temps trobat una agradable evocació de tots els jos continguts en la multiplicitat de les experiències que viuen –o reviuen– a través del cant, del fet de voler trobar. Aquí, amb el contrast entre joventut i vellesa, amb la vigència de l'atzar i del record, és on tornem a sentir els estius del passat, els cossos que es rebolcaren, les passions antigues que contenen la veritat del temps que passa i que sempre arriba “al punt final”. El temps trobat és això, fer viu el record de les coses en el seu perfum –tal com també roman en la poesia–, malgrat que les coses, imperceptiblement, es marceixin.

Ens avisa, també, d'una veritat indefugible: recordar el perfum és pur plaer, perquè aquest “no es mustia com la flor”. I el plaer és música, joc, vers, fer camí i anar endavant (“No és possible / demanar a la vida que s'ature un instant”). Per això no és gratuït que el llibre comenci amb una Poètica on la poesia és “paraula / feta una música que emociona”, cosa que ens permet gaudir d'un Piera fresc, amb poemes de vestit lleuger, si cal, i amb una rítmica diàfana que fa molt propers lector i idea.

Dividit en cinc parts, El temps trobat presenta una veu que “mira la gràcia que s'escapa, / el bell treball cruel del pas del temps”, un autor que estableix una primera aproximació al desig a través de la connexió amb els temples, els enderrocs o els pinyols de les Estàtues sense cap, de Manel Forcano, o a través de repeticions, enumeracions i d'un aguditzat sentit musical que reforcen les cites de conegudes cançons populars (Sapore di mare, Volare, Gene Kelly, Gilda, Françoise Hardy, Serrat o Raimon), sense deixar de notar una versificació que cau “com la pluja” i que acaba xopant-nos, encara que sembli imperceptible.