L'absurd o la vida

S'ha acabat penjar-li l'etiqueta de teatre de l'absurd a aquesta peça de Samuel Beckett, clama el director Sergi Belbel. Sota l'aparença d'una acció absurda, afloren profundes reflexions sobre la vida, la mort, la solitud o l'angoixa. És molt més que un joc metaliterari o metateatral (tot i que també hi sigui): és l'univers de Beckett destil·lat. Els dies feliços “és una obra frontissa”, segueix dient Belbel, perquè a partir d'aquest muntatge renuncia al moviment i al cos humà. Beckett es desentendrà de la trama per deixar netes les reflexions abocades amb tota la radicalitat possible. Emma Vilarasau s'atreveix, doncs, amb un repte interpretatiu que han afrontat altres primeres actrius. Una peça en què la feina en el matís és imprescindible. La Winnie és una dona que vol ser feliç, que sobreviu en un terreny erm, que fa festes quan descobreix, encara una formiga, carretejant d'una banda a l'altra. La mirada que han plantejat Belbel i Vilarasau del text és d'un escrupolós respecte: “Té un classicisme que s'adapta sense forçar”, aclareix el director. Fins i tot, exemplifica, han situat un teló al Teatre Lliure de Gràcia (per poder respondre a la demanda de l'autor i a la sorpresa de l'espectador) tot i la poca tradició a tapar l'escena del teatre del carrer Montseny. Els dies feliços es representa des del 15 de maig fins al 15 de juny.

El panorama que planteja Beckett és desolador. Una dona atrapada fins a la cintura en una terra morta, com el planeta Mart, on les darreres expedicions científiques han confirmat que hi va haver aigua fa milers d'anys. La Terra tindrà la mateixa sort. El panorama que dibuixa Beckett és una distopia, una fosca mirada al futur. Però, per Belbel, aquest paratge desolador contrasta amb una vida incessant de Winnie “d'un optimisme vital”: “No l'hem feta naïf: És positiva però no ingènua.”

Beckett escriu una peça per a una dona després d'haver signat els darrers treballs amb papers dramàtics masculins: és el cas de Tot esperant Godot, Fi de partida i L'última cinta. Aquest és un personatge més arrelat als petits elements, a les rutines que converteix en victòria cada cop que les aconsegueix fer. Sens dubte, té un referent que el fa témer: l'evolució del seu company, Willie (Òscar Molina). Aquest ha perdut pràcticament la capacitat de parla, de raó, tot i que encara tingui la capacitat d'arrossegar-se. Winnie no vol filosofar i evita parlar de la consciència, però veu com la dolença de Willie el priva de decidir lliurement. Ella entén que ha de persistir en la vida, fins que el dolor aparegui. Ha de tirar endavant; és el seu deure. Com la formiga té l'obligació d'omplir el formiguer d'engrunes per si arriba un altre hivern.

Winnie necessita Willie, però. Perquè sense ell seria inútil parlar i embogiria. Per Belbel, hi ha un punt d'humor negre en aquesta parella que es complementa i alhora esquitxa amb instants tendres: és un humor subtil, que no supera el somriure, “una obra dura i no complaent” però que extreu de l'espectador un punt compassiu pels personatges.

Emma Vilarasau va convidar Belbel a dirigir-la en aquest text complicat. Beckett aconsella que Winnie ha de ser una dona de 50 anys, amb raó: “A una dona de vint li falta l'experiència acumulada.” Winnie rememora la pulsió de la seva joventut. Aquest record té un sentit físic i un altre de moral (no són els primers vint anys de vida, sinó els segons: els primers irradien joventut, mentre que els segons marquen el pas de l'equador vital). De les intèrprets de les cinc versions professionals d'aquesta obra de Beckett a Catalunya, possiblement Vilarasau és l'actriu més coneguda per la vessant de comèdia i pels seus papers dramàtics als serials de TV3 (amb Nissaga de poder de porta d'entrada a moltes cases). Hi pot haver públic despistat que s'esperi una peça més lleugera? Belbel entén que el públic ha d'entendre que Beckett no és precisament un autor de comèdia, “ni el Lliure de Gràcia és el Paral·lel”. En tot cas, el públic descobrirà una faceta de Vilarasau, arrelada en la història del Teatre Lliure des dels primers anys, d'una amarga profunditat. Una actriu en la maduresa que s'enfronta a un personatge mític per ser vital en plena apocalipsi.