La mirada femenina

Durant molts anys, dedicar-se a dibuixar còmic ha estat una ocupació fonamentalment masculina, amb algunes notables excepcions. En els darrers temps, però, en el panorama historietístic català i espanyol ha aparegut una nodrida representació d'il·lustradores i dibuixants, algunes de les quals ja han evolucionat de promesa a consolidada realitat.

Un símptoma d'aquest fet és l'actual coincidència entre les novetats de novel·la gràfica de dos volums corals d'historietes curtes que funcionen com a antologia/catàleg d'algunes de les més notables dibuixants joves; dos volums que, per reforçar les seves similituds, fins i tot comparteixen algunes de les seves autores representades.

D'una banda, Norma Editorial ha publicat Enjambre, un títol que funciona com a metàfora d'una recopilació que vol ser com un rusc d'abelles treballadores del llapis. Ana Galvañ, Srta. M, Sonia Pulido, Miriam Muñoz, Lola Lorente, Txus García, Gally, Paulapé, María Castrejón, Susanna Martín, Pupi Herrera, Crala-Tanit Arqué, Mamen Moreu, Elisa McCausland, Alejandra Alarcón, Ana García, Raquel GU, Lydia Sánchez, MP5, Carla Berrocal, María Herreros i Cristina Durán són les autores d'un llibre amb una diversitat de tons que van del surrealisme inquietant a l'humor, passant pel costumisme, de la reflexió generacional al retrat autobiogràfic. Tot plegat, en conjunt, unificat per notables dosis de talent.

L'altre llibre parteix d'una premissa més provocativa: es tracta d'una adaptació del controvertit llibre de relats Todas putas, traduïts en imatges per quinze dibuixants: Carla Berrocal, Ana Galvañ, Olga Carmona Peral, Gemma Araceli Horcajo, Irene Roga, Irati FG, Sheila Alvarado, Natacha Bustos, Patricia Breccia, María Herreros, Cristina Daura, Clara Soriano, Ana Pez, Andrea Jen i Mamen Moreu.

L'any 2003, la publicació del llibre de contes Todas putas, d'Hernán Migoya, va aixecar una notable polèmica pel que algunes ments benpensants van considerar escandalós masclisme, flagrant misogínia i apologia de la violència de gènere. L'habitual línia que separa la ficció de la realitat semblava desaparèixer en les opinions de qui va jutjar les descripcions literàries de casos de violació, abusos sexuals i pederàstia com un incentiu d'aquests, i la polseguera es va veure incrementada pel fet que l'editora Míriam Tey –d'Ediciones del Cobre– acabava de ser nomenada directora de l'Institut de la Dona. Com acostuma a passar en aquests casos, però, el linxament va anar acompanyat d'una publicitat extra que va facilitar que el llibre tingués unes vendes superiors a les esperades.

Ara, aquestes dibuixants treuen importància a l'assumpte fent seus els relats de Migoya i desactivant des de dins les acusacions de masclisme rebudes al seu dia. Curiosament, la mirada femenina de les il·lustradores subratlla el to de denúncia d'unes històries que al seu dia –i per mor de l'ús de la primera persona– es van confondre amb apologia.