La màgia de la veu

Per a un festival com Girona A Cappella, poder programar The Swingle Singers és un somni fet realitat, un gran objectiu ja assolit, perquè estem parlant, més que d'un grup, de tota una institució de la música vocal, que ja ha superat el mig segle d'existència. Per raons biològiques incontestables, la formació que va omplir dissabte la sala gran de l'Auditori de Girona no tenia res a veure amb la que va gravar discos imprescindibles com ara Jazz Sébastien Bach –també conegut com a Bach's Greatest Hits (1963)– o Anyone for Mozart? (1965), amb una visió renovada i lúdica de la música clàssica per la qual el grup fundat per Ward Swingle va assolir diversos premis Grammy i una gran fama internacional.

Els actuals Swingle Singers van presentar a Girona un disc titulat Weather to fly (2013), en el qual van basar bona part del concert, amb temes tan diversos com ara Spain de Chick Corea –ja portada al terreny vocal per The Manhattan Transfer en una versió de referència– i Nana, de Manuel de Falla, que van sumar un petit bloc de cortesia a la música espanyola, al costat del Libertango de Piazzolla, una divertida The Diva Aria de Donizetti i, fins i tot, ja en els bisos, el Single Ladies de Beyoncé reconvertida en Swingle Ladies, amb una coreografia inspirada en el famós videoclip de la diva negra que va confirmar el bon sentit de l'humor que gasten aquests anglesos. En tot cas, els Swingle Singers del 2014 no són cap broma: continuen sonant a glòria quan citen Bach, Debussy (Clair de lune) o The Beatles, amb un eteri i preciós Blackbird final, preservant la mateixa essència que mou el grup des de fa mig segle. Amb només set cadires i set micròfons, les sopranos Joanna Goldsmith-Eteson i Sara Brimer, la contralt Clare Wheeler, els tenors Oliver Griffiths i Christopher Jay, el baríton Kevin Fox i el baix Edward Randell creen harmonies fabuloses i ritmes tan elaborats i contundents que semblen sintètics i pregravats: tot un prodigi sonor que deixa el públic bocabadat, preguntant-se com ho fan i si hi ha truc. Van ser vint cançons que van saber a poc, com va quedar clar amb la tremenda ovació i la sorollosa reclamació de més bisos.