Mirar més enllà

E l teatre és amic de trobar relacions amagades. El TNC va encarregar a Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé que escrivissin, per separat, una peça a partir del concepte de frontera. Tot i que la frontera geogràfica hi apareix de forma circumstancial, cada autor s'ha distanciat de la trama més política per trobar la línia que divideix l'art del que no s'hi considera; la felicitat aparent en un complex turístic; i els fets que delimiten un present respecte un passat. Són tres peces que tenen vida pròpia i que, probablement, si haguessin tingut capacitat de créixer (en nombre de pàgines escrites i també en temps d'experimentació a la sala d'assaig) s'haurien cuinat millor. El que està clar amb aquest interessant encàrrec és que no hi ha una única frontera (es conjuga en plural) i que totes miren des d'un lloc/temps a un altre.

Rafael Spregelburd és l'autor que s'ha atrevit a transgredir de manera més desinhibida. Fa una caricatura d'uns afectats catedràtics d'art francesos que discuteixen apassionadament i amb àmplies gesticulacions (s'escolten més a si mateixos que a l'altre) sobre què és art. En litigi, la polèmica i ridícula restauració de l'Ecce homo del santuari de Nuestra Señora de la Misericordia (Borja, Saragossa) a càrrec d'una devota aficionada, Cecilia Giménez. No s'atreveixen a entrar en conflicte, a creuar la frontera i posar-se en el lloc de l'altre i quan topen amb el que es podria entendre com un insult a l'altre ho atribueixen a la llengua (ell és francès i ella belga). L'escena acaba en el deliri quan entra en escena una estudiant del màster, amb el seu pare portuguès, que exigeix una explicació pels motius del seu suspens. Defensa i avança el que acabarà succeint: que Cecília Giménez serà valorada com a artista per una empresa de màrqueting.

Richter ha ofert una adaptació del seu En estat d'excepció (Sala Beckett, 2011). Si en aquella ocasió el conflicte era entre una dona que patia per una amenaça exterior i recriminava el marit de fer perillar el seu estil de vida, mentre ell seu fill adolescent mostrava una violenta hostilitat, ara Richter ha centrat la situació quan la dona està embarassada (o aparentment) i la parella viu en una mena de complex de ciutat de vacances. Si l'home no reacciona a les demandes dels seus superiors, exigint-li un elevat grau de somriures i d'hipocresia, la seva situació de privilegi desapareixerà i seran expulsats. La directora ha volgut construir una parella de raça negra, com si la tanca de Ceuta i Melilla fos en direcció contrària. En realitat, és un gest atrevit però que no acaba de salvar un text massa críptic, que cansa i que genera poca identificació amb l'espectador.

Per últim, al text de Lluïsa Cunillé costa saber quina és la Geografia que vol descriure. L'autora, que s'ha destacat per una escriptura molt insinuant, en què, com en Pinter, les pauses revelen secrets de les relacions dels personatges, construeix una peça (si més no aparentment) massa explícita. Potser l'interès a mostrar les contradiccions d'una parella que té un imprevist en l'enèsim viatge a Andorra per una evasió de diner il·legal fa que no hi hagi gaires ombres. Els dos personatges són prou condemnables, uns desgraciats rics que no tenen la valentia de trencar la relació. Sí que és cert (i aquí rau l'interès de la peça) que ella es considera víctima perquè el comportament immoral del seu marit implica que ella hagi de pervertir la seva vocació de mestra. Però és que, en realitat, ja és un ofici que dóna per perdut, amb uns alumnes que han perdut l'interès per tot. Les infidelitats, l'alcohol, la prostitució, el rebuig que es professen l'un a l'altra és d'una buidor immensa.

Probablement, l'èxit de Fronteres és la versatilitat d'un espai en què els elements escènics es transformen mínimament i es converteixen en una escena molt diferent. També són reveladores les pantalles que emeten en un fals directe la preparació dels actors. Fronteres és un bon exercici, un interessant encàrrec. L'error és exigir que d'aquesta investigació literària calgui fer-ne una presentació a tres bandes, la mateixa temporada. La necessitat del resultat és, més que una frontera, un abisme perillós.