Veure-hi amb el cos

Escric aquesta crònica just dues hores després d'haver practicat una sessió de ioga amb els ulls embenats. Gens fàcil, és cert, però res més clarificador per ajudar a prendre consciència del propi cos i per obrir la resta de sentits al màxim. Una experiència fantàstica i gairebé meditativa, però que ens posa en qüestió com a vidents. L'equilibri falla, ens equivoquem de cama i de braç... Em pregunto si els vidents no som massa visuals, si estem massa mediatitzats pels nostres ulls.

El destí ha fet que la meva pràctica de ioga a cegues hagi coincidit pràcticament amb una visita guiada per a invidents a l'exposició d'Alex Francés al Palau de la Virreina de Barcelona. Hi he assistit, sense intervenir-hi, com una testimoni silenciosa i absolutament passiva. L'artista valencià ha concebut la mostra, sota el títol 8 cos enganxat, pensant en el fet que pugui ser gaudida pels cecs. De fet, en un vídeo de la mostra es documenta com tres cecs experimenten amb els objectes creats per l'artista.

No és estrany que Francés s'interessi per aquest tema, ja que la seva obra interdisciplinària explora la relació entre la representació de la imatge i el cos, on els mecanismes de la percepció, de vegades tan tramposos, estan implícits.

Als murs de la Virreina pengen, de manera repetitiva i insistent, cartells que prohibeixen als visitants tocar les escultures de Francés. Una paradoxa per imperatius de conservació que resulta estranya en una mostra concebuda pensant en els invidents. Les escultures de Francés, a més, descansen sobre els seus suports, però criden que les toquem. Els privilegiats exclosos de la prohibició de tocar són un petit grup de cecs, que des de la Fundació ONCE, participen en una visita guiada pel mateix Francés i el comissari de l'exposició, Aramis López. De nou, apareix una altra paradoxa, si més no des del punt de vista de simples vidents. Gairebé totes les apassionades converses entre els visitants i l'artista i el comissari tracten de temes visuals i de percepció.

La pregunta més repetida mentre els visitants toquen els objectes és quin color té la peça. I és que per a un cec, encara que mai hagi pogut veure-hi, el color és important. “Necessito saber quin color té, perquè jo l'imagino d'una determinada manera”, diu un d'ells. Els debats són apassionats al voltant dels tons càlids o freds, els colors lluminosos o els foscos... “Per què sent valencià, mediterrani, optes tant per colors foscos?”, dispara un dels visitants. “Recorda que un dels pioners del clarobscur va ser un valencià, Josep de Ribera”, contesta un dels seus companys, gairebé abans que l'artista pugui justificar-se.

Les mans dels participants estan àvides per conèixer de primera mà les obres de l'exposició. Els dits exploren ràpidament i suaument tots els racons gairebé orgànics de les figures que Francés teixeix amb ganxet. Formes estranyes, sí, per a un vident i per a un invident, situats entre la dèbil frontera entre figuració i abstracció.

En la primera sala de l'exposició, una tarima de fusta gairebé a tocar de terra fa de suport a vuit objectes de ganxet que al·ludeixen als òrgans de l'interior del cos. Malgrat la poca altura de la tarima, els visitants es llancen a l'exploració completa de les peces, asseguts, estirats, allargant els braços i les cames, topant amb els companys, sense recances, ni vergonya, ni obstacles mentals. Això és, simplement, veure-hi amb el cos. Alex Francés exclama satisfet: “Ara sí. L'exposició està completa.”