Dits de llibertat

Marco Mezquida no té ni trenta anys i, des del 2011, és distingit com a “músic de l'any” per l'Associació de Músics de Jazz i Moderna de Catalunya cada vegada que es fa una votació. Agustí Fernández, bèstia de la improvisació, va rebre l'any passat tot un Premi Nacional de Cultura. A My friend Marko (Fresh Sound New Talent), millor disc català de jazz del 2013 segons Enderrock, Mezquida dedica a Fernández Agustí for president, un tema amb la “contundència, energia, humor i eclecticisme” que caracteritza, segons defensa, la música de qui va ser el seu primer professor d'improvisació a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). “Quan li van donar el Premi Nacional vaig pensar que estàvem a prop d'aconseguir que finalment fos president –somriu el pianista de Menorca–, però ben mirat, millor que no s'emboliqui en coses com aquesta i continuï fent el que fa.”

Per Mezquida, Fernández sempre ha estat “un exemple d'exigència i rigor a l'hora d'escoltar”. Per Fernández, Mezquida “sap molt bé el que vol dir, amb determinació i un so de piano nítid i clar”. Portar-se més de trenta anys d'edat i no haver tocat plegats en cap projecte no impedeix que la manera d'entendre la música d'un i altre tingui nombrosos punts de confluència. “L'edat és un tret definitori, però no important”, apunta Fernández. “Quan toques amb algú que no és de la teva generació, naturalment, és diferent perquè les vivències són diferents i no pots demanar a ningú que t'expliqui coses que no ha viscut. És com parlar amb l'avi i el nebot: el llenguatge no és el mateix, però amb tots dos pots dir coses importants i interessants.”

Tocar amb el piano allò què has viscut sempre ha estat un dels grans pilars del discurs d'Agustí Fernández, primer músic a tot l'Estat a gravar amb l'influent segell ECM i, sens dubte, entre els músics del país amb més reconeixement internacional. “Quan fas música i procures ser sincer amb allò que fas és inevitable que, d'alguna manera, els teus orígens s'hi vegin reflectits”, apunta el mallorquí. “Jo, per exemple, cada vegada que viatjo, em diuen que sono molt espanyol. No vull sonar-hi, però irremeiablement hi sono, perquè he viscut una sèrie d'experiències que no podria haver viscut en cap altre lloc del món. I els estrangers, naturalment, ho veuen, tal com jo veig gent de fora sonant molt ianqui o molt anglès.” “Som el que som aquí i ara, i això, en la música improvisada, es fa especialment palès”, afegeix Mezquida, que no menysté la seva procedència menorquina a l'hora d'enumerar les claus per forjar un discurs. “Sempre he pensat que sóc músic per les coses més senzilles i naturals. Quan em cal desconnectar me'n vaig a fer un tomb, i aquest tomb no és el mateix si el fas a Menorca que si, per exemple, el fas a Tòquio.” Fernández, acèrrim defensor de la idea que el viatge ha de ser un factor important de formació per a qualsevol músic, valora el fet que, un dia, tant ell com Mezquida van deixar les Illes per instal·lar-se a Barcelona. “La vida es veu realment molt diferent. Tinc la sensació que els estudiants de fora intenten aprofitar molt més l'Esmuc que els de Barcelona.” “A vegades m'he sentit que anava a un altre ritme que molts músics d'aquí”, afegeix Mezquida, que ha deixat enregistrat el seu piano en una trentena de gravacions (entre les quals destaquen, a més de My friend Marko, un duo amb el flautista Pablo Selnik, un àlbum recent a piano solo i dos treballs amb el grup de Giulia Valle). “Quan vaig arribar a Barcelona vivia en un pis que era com un càmping, però havia fet un gran esforç i tenia un compromís amb la família i, de fet, amb mi mateix.”

Agustí Fernández actua demà a Vic com a part del SAI Trio, que completen la ballarina Sònia Sànchez i el bateria Ivó Sans. És un capítol més dels diàlegs del pianista amb disciplines com el teatre o la dansa. “Improvisar amb una ballarina és possible en el sentit que és un cos movent-se en l'espai i que participa en el que s'està creant en el moment. La Sònia escolta molt bé, és una gran músic.” Mezquida, que la setmana passada va inaugurar el Festival de Jazz de Vic amb la presentació, en format piano solo, del disc La hora fértil, té a l'agenda uns quants concerts amb el trio que completen Marko Lohikari (contrabaix) i Carlos Falanga (bateria). “Els trios, o els duos, són el format que més m'agrada”, valora Fernández. “Amb altres músics és possible arribar a llocs on no t'esperes i als quals arribar-hi tot sol és força més difícil. La música és compartir i, jo, la millor que faig no és mai meva, sinó feta sempre amb algú”. “Tots dos diria que tenim clar que no impera el que som sinó el que es crea quan toques amb algú”, afegeix Mezquida. “Ens uneix, crec, les moltes ganes que tenim de conversar.”