Sebastià Alzamora o el líric assassí

Un poeta, per intel·ligència o fàstic, ha arribat a comprendre que la poesia no farà mai allò que sempre ha promès: ni deturarà el temps, ni farà que un altra vida sigui possible.

Algú va definir la poesia lírica com «poesia dramàtica d'un personatge». Si no hi ha cap definició de poesia que pugui abastar-la complidament aquesta ens és adient per trobar una porta d'entrada al llibre La part visible, de Sebastià Alzamora –premi Carles Riba 2008–. El llibre s'estructura al voltant de la biga mestra del poema en tres parts que dóna títol al llibre. La paraula estructura s'hi escau perquè la disposició dels seixanta-cinc poemes conformen una intenció constructiva: cadascuna de les tres parts està precedida per un mateix nombre de poemes. Per altra banda, la veu que dóna contingut al poemari posa en joc unes personificacions ambigües d'animals (el mico o la mona i el caribú) que ens fan pensar més en una «modernització lul·liana» que no pas en una faula d'intencions moralitzants, tot i que la veu moral fa bullir l'olla de l'abundant substància del poemari. Així doncs, consciència formal i consciència moral d'un poeta que juga fort la carta de l'arrossegament.

La força del llibre recau –i no descansa– en la veu i en les intencions, que són moltes i aclaparadores. Una veu tibada per la tensió dramàtica dels qui volen ser oïts. Els poemes són paraules dites… no cantades, mussitades, declamades, flabiolades... dites, sonores, ben plantades, dempeus, mirant-se al ulls. D'aquí ve aquesta sensació que es té que són paraules que admeten l'escenari.

Les paraules tenen la nuesa essencial dels clàssics grecs –no voldrien exagerar– o podrien ser dites per qualsevol personatge shakespearià lúcidament cínic, descarat i descarnat, maliciós, trapella, irreverent.

És una veu modelada per tons, deslliurada, llançada a la llibertat d'una intel·ligència incisiva i una moral impúdica. És una veu que dóna veu a les veus. Al jo, al tu, a l'ell; al singular, al plural; a l'ell i a l'ella. Veus que s'interpel·len, dialoguen, reflexionen, s'escriuen cartes, fan discursos, conten històries, es llancen dards, es fereixen, es diuen les coses a la cara, no es perden per les rames d'allò políticament correcte. Veus que estan en el món present, en paisatges bruts i desolats, en un país petit i càustic. Veus revoltades, furioses, percutidament colpidores; que parlen de la realitat que es trena i es destrena amb fils de crueltat i ficció, com l'amor es trena i es destrena amb fils de sexe i desfici. I aquesta veu, a nosaltres, ens configura una imatge que podríem anomenar la del «líric assassí».

El líric assassí no seria un antilíric –que d'aquests n'hi ha molts i de manera natural– sinó la d'un poeta que, per intel·ligència o fàstic, ha arribat a comprendre que la poesia no farà mai allò que sempre ha promès: ni deturarà el temps ni farà que una altra vida sigui possible. Un líric assassí no posarà mai en el seu poema cap rosa metafòrica i si ha de dir merda, dirà merda. Mai per un diletantisme esnob, gratuït o derivatiu sinó perquè, ja que no pot ser allò que li agradaria ser, serà radicalment allò que és i dirà la seva, fugint del pessebrisme, dels emboscalls, de les claudicacions i buscant sempre les més veres significacions perquè el poema valgui la pena ser escrit.

La part visible de l'home és el cos, constant fins a l'acabament, inevitable dintre d'un món en lluita. El poeta disposa les seves paraules per fer-se fort i no morir per cap excés de sensibilitat.

Però, quina mena d'ocurrència és aquesta d'anomenar Alzamora com un líric assassí? Potser és una mica desaforada però tal vegada tingui a veure amb el fet que, pel camí d'aquesta lírica, han quedat morts els artificis edulcorants, la malenconia dels capvespres, les paraules habitades. O tal vegada perquè, en l'entramat dels poemes, s'albira una relació entre l'amor i l'assassinat. Però això potser ja sigui una fosca intuïció del lector, subjectiva, com totes les lectures de poesia.