“Ara resulta més fàcil emmascarar la soledat”
Una parella que viu a Barcelona se separa perquè ella se'n va a Los Angeles amb una beca, i la videoconferència passa a ser la seva manera de comunicar-se. Aquest és el plantejament de 10.000 km, pel·lícula catalana que va arrasar al darrer Festival de Màlaga, on va guanyar els premis importants, que ha estat projectada en diversos festivals dels Estats Units i té distribució en aquest país. Als nord-americans “els crida molt l'atenció veure la seva pròpia realitat retratada per una visió de fora”, ens explica Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983), un jove cineasta que irromp amb força.
Es va inspirar en la seva pròpia experiència de viure a Los Angeles amb una beca?
Sí, no és autobiogràfica en el sentit estricte, excepte algun diàleg, però l'experiència d'estar als Estats Units i deixar molta gent que coneixia i estimava a Barcelona evidentment va influir en el sentiment que volíem expressar.
Pensa que hi ha moltes parelles que viuen així, sobretot en les generacions més joves?
No volia fer una pel·lícula generacional, però em vaig adonar que la història en si és un reflex del que passa, especialment en aquest país: els joves que marxen, els pares que veuen els fills marxar... És un drama que viu molta gent.
També cita referents de la mitologia clàssica: Ulisses i Penèlope són una parella separada perquè un dels dos viatja...
Amb la pel·lícula volíem reflexionar sobre què és una parella, què és important perquè funcioni, més enllà de l'amor. Amb la distància, les eines pròpies del cinema, la pantalla i la càmera web, es converteixen en la forma de comunicar-se, i es pot parlar d'un tema tan universal des d'una òptica molt cinematogràfica. Fins ara era molt complicat, hi havia poques coses menys cinematogràfiques que una trucada de telèfon.
Es pot dir que tenim vides més cinematogràfiques, en aquest sentit, amb Skype, internet...?
Sí, abans podies gravar la realitat i després mostrar-la, però ara les càmeres web, les pantalles... són les eines del cinema, no són coses externes que mostren la realitat, sinó que les utilitzem activament. Hi ha una posada en escena: ets l'actor i director de la teva pròpia història, i si fas videoconferències, el camp i el fora camp és una cosa quotidiana.
Malgrat els canvis tecnològics, la soledat és també un dels grans problemes d'avui dia?
La soledat sempre ha estat present, el que passa és que ara resulta més fàcil emmascarar-la, tenir la sensació que no estem sols.
És insostenible una relació a distància?
Jo crec que és sostenible, però cal un pla conjunt molt fort, tenir les coses molt clares, anar molt a l'una, perquè en el dia a dia, si estan junts, moltes coses se supleixen amb una carícia, una abraçada, però quan no ho tens, només et pots acollir als plans que has fet abans. És molt difícil. O són una pinya i no hi ha cap mena d'esquerda, o si n'hi ha alguna, es farà més gran i es trencarà. L'amor és una part important de la parella, però hi calen moltes més coses. Cal una visió de conjunt, un pla de vida, unes expectatives semblants, i al món en què vivim això és molt difícil, d'aquí vénen els problemes.