El comiat més emotiu
Obrint Pas ofereix els seus tres últims concerts a València, la ciutat que els va veure néixer fa 20 anys i on mai han trobat el suport de les institucions públiques
la punta de llança
de l'eclosió que viu actualment
la música
en valencià
als quals se'ls trencava la veu
Miquel Gironès parla pel seu telèfon mòbil. Ho fa en veu baixa, però el silenci que regna ara a l'escenari del Teatre Principal de València ens permet captar algunes paraules amb què expressa molt de cansament i el desig de poder arribar amb forces al dissabte. És la seua última cita amb el públic valencià, del qual s'acomiadarà de manera temporal i indefinida amb la resta dels seus inseparables amics i companys d'Obrint Pas.
Tots ells festegen, darrere de l'escenari i entre bastidors, l'èxit del primer dels tres concerts que ofereixen a València per tancar un cicle, en el qual, amb l'únic suport d'un públic incondicional i cada vegada més nombrós, han aconseguit revolucionar la música en valencià. Les abraçades, les llàgrimes i els gestos de complicitat entre els components del grup i els músics que els acompanyen i la gent que sempre els ha fet costat, són constants i sincers. Fora, al carrer, en la coneguda milla d'or de València, un nombrós grup d'amics i seguidors els esperen. Tenen ganes de seguir la celebració com en altres ocasions. Aquesta nit, però, sembla que no ho podran fer.
“Perdoneu que no parle més alt, no vull forçar la veu perquè encara ens falten els concerts de demà [per ahir] i de dissabte [per avui]”, ens diu Gironès després de finalitzar la telefonada, mentre s'empassa la saliva, però també l'emoció quan li preguntem pel fet de poder actuar, per fi, i després de molts anys d'ostracisme forçós, a l'escenari del principal teatre de la capital. “Ha sigut aborronador. Veure el Principal ple de gom a gom, amb la nostra gent deixant-s'hi la veu i trencant-se les mans aplaudint. Llàstima que haja hagut de ser en l'última actuació. Per sort, aquests mals governs valencians no han pogut condicionar la nostra trajectòria”, expressa.
Únics
Una singladura que van repassar àmpliament al llarg de les més de dues hores de concert amb què van delectar un públic que una hora abans de la cita ja esperava a les portes del coliseu. L'auditori, compost principalment per joves i famílies senceres, s'afanyava a ocupar les seues butaques, mentre al fons de l'escenari s'enllestien les actuacions amb què se'l volia sorprendre. “És el nostre primer concert. Els seguim des de fa anys, però fins hui no havíem pogut assistir a cap de les seues actuacions”, explicaven tres jovenetes.
Amb més emoció i experiència s'expressava Abel, que havia viatjat des de Benidoleig per regalar-los una foto emmarcada amb l'actuació de l'estiu passat a les festes. “Es va parlar del concert abans, però molt més després. És el millor que s'ha fet mai en la vida al poble”, subratllava. El d'ahir, però, avançava que seria el més especial de tots. “Em dol i em costa de creure que pleguen, perquè ho han sigut tot, sense ells no es concep l'eclosió que vivim de la música en la nostra llengua”, emfasitzava.
La seua era l'opinió més compartida en una nit en què, a mesura que avançaven les actuacions, l'emoció s'apoderava no sols dels assistents, sinó també dels músics. Gironès i el cantant Xavi Sarrià no van poder contenir les llàgrimes en algun moment, motiu pel qual se'ls va trencar la veu en alguna ocasió. Però no importava, allà hi havia la seua gent, moderada durant la primera part del concert, quan van sonar Coratge, Lluna de plata, La vida sense tu i Murals, i ja desfermada després de les col·laboracions de Mara Aranda, Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra. Eren els moments d'una acurada escenografia que recordava els paisatges i la gent a què tantes cançons han dedicat fins a convertir-les en himnes d'una generació de la qual ja són la banda sonora.
L'apoteosi va arribar amb la Muixeranga, Del sud, No tingues por i Cant dels maulets, en què, acompanyats d'una coral infantil, l'orfeó universitari, una fanfàrria de Barcelona i una colla de dolçainers, van fer tremolar els fonaments del teatre. L'últim tema va semblar una promesa: Seguirem. Ara, per separat, però sempre junts en la memòria del país.