L'escultura i la forma

A Sant Cugat

Salvador Juanpere presenta al claustre del Monestir un recorregut de la seva reflexió sobre l'escultura, en una selecció d'una dotzena d'obres de la seva producció des del 1988 fins al 2013 repartides pel claustre, que entren en diàleg amb l'arquitectura d'aquest lloc i amb els relleus dels capitells signats per Arnau Cadell, el mateix autor dels capitells del claustre de la Catedral de Girona. L'esplendor escultòrica d'aquests capitells romànics situa aquest claustre en un temps gairebé fundacional de l'escultura catalana. La proposta de Juanpere convida a pensar en un alfa i omega d'aquesta història de l'escultura al nostre país que respon culturalment als processos i als instruments emprats per l'escultura universal.

Espai i temps

L'escultura és una de les disciplines que més canvis han experimentat al llarg del segle XX, fins al punt de viure un procés de desconstrucció que li han fet perdre la seva monolítica identitat i cedir protagonisme a la visualitat i a la virtualitat. L'escultura, però, conserva un esperit metafísic sempre lligat a la matèria al qual l'home no pot renunciar per la seva condició humana. Deia el filòsof Martin Heidegger que “l'escultura serà l'encarnació dels llocs” i, certament, l'escultura dels claustres medievals com el de Sant Cugat ja fa molts anys que ho demostren. Salvador Juanpere obre aquest recorregut amb una peça a l'exterior dedicada al pedestal, en homenatge a Piero Manzoni i al seu sòcol del món. L'obra No-temps recull la inscripció en plaques de marbre dels deu dies d'octubre que el calendari gregorià va suprimir el 1582, mentre que A l'espera de... escampa fragments de residus de marbre del seu taller envaïts de cargols de bronze en una seqüència progressiva que parteix de la matemàtica de Fibonacci fins a arribar als 144 de la sèrie que coincideix amb els 144 capitells tallats per Arnau Cadell.

Història de l'escultura

Salvador Juanpere s'emmiralla en la història de l'escultura, en els seus processos i instruments i l'evolució al llarg del temps. Així, algunes obres al·ludeixen a les eines, al fang com a matèria primera de modelatge transferida en la seva forma tallada a marbre, altres a les inscripcions fetes a raig d'alta pressió d'aigua o als puntals de suport i sosteniment entre les formes de les escultures clàssiques anomenats puntelli.

L'escultor manté una estreta relació amb la matèria, els instruments, l'espai i el temps, i fa de l'escultura una ciència matemàtica basada en la creació de la forma. Aquest procés és el que dóna el títol llatí de Sculptoris forma a l'excel·lent resultat de la proposta de Juanpere.