Llibres

poesia

jordi llavina

Praga i els seus fantasmes

La ciutat de Praga ha il·luminat llibres esplèndids, ha inspirat molta literatura, molta música, molta pintura. La poeta Teresa Costa-Gramunt se suma a aquest bagatge de tradició amb el que és el seu millor llibre fins ara. Una obra que no constitueix un mer deure de gratitud respecte a la bella ciutat europea, que no és un àlbum de postals admirades sobre carrers i monuments, una anodina contribució de turista culte, sinó molt més que això.

Diria que la idea de fons d'aquest nou títol de la barcelonina és deixar un testimoni del que una ciutat com la del títol provoca (fondament) en l'ànim de la creadora. Escriu Zgustova en el pròleg: “El lector sucumbeix a la bellesa de «l'or de les pomes del Paradís» dels pinacles de l'església de Týn, retallats contra el cel blau estiuenc; reflexiona sobre les dones que en les sinagogues havien de seure apartades dels homes; i es retroba amb el vell poeta Holan que flota enmig de les aigües i és allà on el ve a buscar, talment una nimfa d'aigua, la jove poeta Clara.”

Com en les obres anteriors de Costa-Gramunt, també en aquesta s'aspira a la bellesa i a la seva tranquil·la contemplació, i també aquí es reflexiona sobre la identitat individual i les identitats col·lectives. “La meva visió de Praga és simbòlica –explica la poeta–: una creació d'aquell esperit que passa a través de la canya dòcil.”

En aquestes pàgines, s'hi donen la mà el cèlebre pont de Carles, que segurament deu ser un dels llocs més fotografiats de la capital txeca, i l'obra de Mucha; el lúcid i paorós insecte kafkià i el Gòlem; el Rabí Löw i Bohumil Hrabal... El color que escau a aquesta reflexió és el blau de nit –“en la meva percepció subjectiva, percebut com a extraordinari”, apunta l'autora–. També és d'aquest color “la llum de l'aigua”, com llegim en un poema que acaba amb una bella declaració: “Res no es veu, / si no és agusant els propis ulls.” ¿Es fa una altra cosa quan hom escriu poesia?

Entre els temes del llibre, en destaca un: la reflexió sobre l'Holocaust. ¿Què es pot dir, encara avui dia, sobre la barbàrie més gran comesa mai pels homes? Teresa Costa-Gramunt deixa anotat subtilment l'horror de la pèrdua, la gravetat de l'absència: “Milers de vestits i sabates quedaren per terra. / Mai més no els vestiren ni les calçarien. / És cosa certa.” També s'aborda en un poema la presència de la feminitat en la religió jueva (“l'home perfecte no ho és sense Ella”).

Però, sens dubte, hi ha un poema que refulgeix amb una llum molt més feridora que la resta. Gosaria afirmar que és el millor poema que ha escrit mai Teresa Costa-Gramunt: Ossos entre els ossos. “Un dia fou ros i galtaplè. / L'infant plorava els matins d'estiu, / xuclava vida als blancs pits de llet.” És la consciència davant la mort d'un nen. “La mort fa anònims aquests éssers / que tal vegada foren / cor o daga per a ells mateixos.”

La poesia, però, els rescata un moment de l'oblit.

Blau de nit a Praga
Teresa Costa-Gramunt
Pròleg: Monika Zgustová Editorial: Cossetània Valls, 2014 Pàgines: 56 Preu: 10,90 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.