des del jardí
vicenç pagès jordà
Sexe, vi i balls tradicionals
L'Espanya actual assumeix amb naturalitat la visió de la cultura que es va interioritzar durant el franquisme: el castellà és la llengua comuna, la normal, mentre que les altres vénen a ser anomalies que com a molt es poden tolerar, sempre que no tinguin l'ambició de traspassar les fronteres regionals. Així, ni els locutors dels canals públics ni els polítics veuen la necessitat de pronunciar bé els noms propis de llocs ni de persones si no són en castellà. Abans que la desafecció es generalitzés a Catalunya, hem viscut segles de desafecció espanyola respecte de la llengua i la cultura catalanes, una desafecció que s'accentua cada vegada que a les ràdios i televisions en castellà sentim parlar d'un tal “Ártur Mas” igual que anys enrere sentíem parlar d'un tal “Roca Chunchén”.
Una de les conseqüències del fracàs de l'Espanya plurinacional és l'escàs percentatge de traduccions de les llengües minoritàries al castellà i, encara pitjor, l'escàs contacte entre les literatures catalana, basca i gallega, que s'articula més en forma de trobades voluntaristes que en forma d'intercanvis editorials sòlids. Per això, és un motiu d'alegria que l'editorial mallorquina El Gall hagi publicat La gresca, la traducció que Jaume Silvestre Llinares ha fet de la novel·la curta A esmorga, d'Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897 – Vigo, 1979).
Publicat el 1959, La gresca narra el llarg itinerari que segueixen tres homes a l'Ourense de finals del segle XIX mentre beuen cada vegada més alcohol per anar oblidant els disbarats que han anat cometent mentre anaven bevent alcohol. En total trascolen dotze litres de vi, sis d'aiguardent, dos de licor de cafè i dos d'anís gebrat. Visiten tavernes, bordells i cases particulars, roben, incendien i acaben cometent crims de sang.
La gresca està formada per les declaracions d'un dels implicats: “Jo no abandone un amic” o “Quan es va amb companys s'ha de fer el que fan tots o deixar la seua companyia.” Aquest comportament tribal recorda els de pel·lícules coetànies com Los olvidados (Buñuel, 1950) i Los golfos (Saura, 1959). La gresca és un precedent arqueològic de la violència poca-solta que més endavant trobarem a les colles juvenils de La taronja mecànica, Perros callejeros i American History X, exercida en gran mesura per no quedar malament davant els companys. Eduardo Blanco Amor ens mostra una brutalitat rural i fatalista –potser celta–, desproveïda de coartades culturals o ideològiques: el sexe ha existit sempre, però abans de les drogues i el rocanrol hi va haver el vi i els balls tradicionals.