Reportatge

‘in memoriam'

Cifreries La foto manipulada

Guillem Cifré i Francesc Ruestes en un bar del Guinardó. “No recordo qui va fer aquesta foto, és curiós, però sí que tinc present el lloc i el moment. Al cap de pocs dies vaig rebre la imatge manipulada pel Cifré. Eren temps en què freqüentàvem el Joan Ponç.”


Existeix un Món Cifré, que és el nostre descobert pels seus ulls, pel seu cervell intuïtiu. L'obra de Cifré potser és un gènere per si mateix, un gènere admirable i detectable tant en una historieta com en una il·lustració de premsa, tant en una escultura ultrapobra d'exposició com en un disseny de samarreta. Si l'obra de Kafka era kafkiana i la de Miró mironiana, Cifré feia cifreries. La cifreria és un còctel de Kafka i Miró? Més aviat ho seria del Tío Vivo i Max Ernst i Joan Ponç, de Talking Heads, El DDT, Buster Keaton, Little Nemo i altres coses oníriques, o no. Les cifreries són un guany visionari i de to quotidià, només a l'abast de Cifré i, potser, d'algunes persones capaces de sintonitzar absolutament amb la seva esplèndida longitud d'ona. Les cifreries concilien el descobriment avantguardista i la immediatesa de la cultura popular, la qual cosa podria ser un prodigi. Són poesia disfressada de tebeo i –al contrari de tants altres artefactes– donen llebre per gat i, per això, són la cosa més anticursi i necessària que podem imaginar.

Cifré va tenir besllums genials des del principi. Abans de la seva eclosió als anys vuitanta ja havia dibuixat un volcà que expulsava milions de burilles de cigarretes (en comptes de lava i cendra, que és el que s'espera d'un volcà), o aquella mutació bestial i regressiva d'un home que, en seduir una dona atractiva i despullar-se, es convertia primer en un animal espantosament pelut i, poc després, en un rèptil antediluvià i solitari il·luminat per llampecs. Aquelles dues pàgines eren poesia gràfica. Allò van ser cifreries d'abans de l'ésser humà vianant alliberat i dels angles rectes i collages narratius que han definit el seu estil.

Per mi, Guillem primer va ser un dibuixant admirable i després un amic extraordinari, i sobretot un bon amic. Coincideixo plenament amb l'afirmació de Micharmut: “Cifré és un dibuixant estratosfèric a qui estimo molt.” La va escriure en una carta després del sopar que vam compartir la primavera del 2013; una nit d'amistat i de sintonies profundes. Hi era Paco Camarasa, l'editor de Ponent, amb el meu fill Joan i més gent.

Recordo moltes coses bones de Cifré. Cap ni una que no sigui bona. Rèiem molt mentre treballàvem junts en La noche de los giradores, Sesión continua i Ventilavión, o també quan ell m'explicava l'al·lucinant argument d'Anfibia o el de Pringo. Cap d'aquestes obres està publicada en un llibre.

Sobretot recordo el seu somriure i el seu riure còmplice, mai despectiu, sempre il·luminat per un reconeixement de l'absurditat humana o extrahumana, de les veritats sinistres i també dels motius d'entusiasme. “Una meravella!”, exclamava a vegades, quan alguna cosa li agradava molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.