CRÍTICA
Àngel Quintana
Joves i supervivents
Resulta curiós que en un moment en què la crisi econòmica ha condemnat tota una generació de gent jove a viure sense futur, el cinema de l'Estat espanyol hagi esquivat el tema. Hermosa juventud, de Jaime Rosales, té la virtut de ser la primera pel·lícula que parla de què passa amb un atur juvenil que cada cop és més elevat i que es planteja perquè l'emigració forçada a l'estranger no deixa d'augmentar.
La mirada de Jaime Rosales no analitza quines són les causes que han provocat el fenomen, prefereix centrar-se en dues víctimes per aconseguir, a partir d'elles, fer un retrat de la complicada supervivència quotidiana. La seva aproximació no vol ser tova, ni vol caure en les perspectives costumistes, prefereix fer una pel·lícula directa, que funciona gràcies a l'esplèndid treball dels actors, sobretot el d'Ingrid Garcia-Johnson.
Implicació amb l'espectador
Hermosa juventud implica, per altra banda, un clar desig per part de Rosales per fer un cinema més narratiu, que busqui més possibilitats d'implicació amb l'espectador. Un dels problemes de la pel·lícula és aquest desig de trobar diversos fils narratius per donar més força dramàtica a la història dels dos joves aturats, on el director vol explicar massa coses. Hermosa juventud vol ser una descripció social de l'estat d'una parella que no tenen feina fixa i que tenen l'educació d'un fill a l'horitzó, però també vol endinsar-se cap un determinat teixit dramàtic que condueixi els personatges cap al món de la violència.
En un moment central, el jove protagonista és ferit i ha de dur a terme una venjança. El motiu que el frena és aquest desig d'anar cap a la recerca de recursos dramàtics que li reforcin allò que vol explicar.
Els millors moments tenen lloc quan relaciona els joves amb uns pares que també sobreviuen enmig de la crisi. Rosales té una mirada clínica que li funciona per capturar els petits gestos íntims, a vegades la necessitat de buscar altres recursos li treu volada a aquest valent i eficient retrat.
