Un mirall de la crisi

Acabat de tornar de Canes, on va presentar Hermosa juventud a la secció Un Certain Regard i va guanyar-hi el premi del Jurat Ecumènic, Jaime Rosales explica que mai una pel·lícula seva havia estat tan ben rebuda pel públic del festival. Fins ara Rosales havia presentat La soledad a la mateixa secció oficial i la Quinzena de Realitzadors li havia seleccionat l'opera prima Las horas del día i Sueño y silencio, que el director barceloní considera l'obra que millor expressa la seva concepció cinematogràfica. Tanmateix, com que és la que pitjor ha funcionat comercialment, Rosales s'ha obligat a fer un replantejament amb el qual, d'acord amb els seus productors, intenta acostar-se al públic sense renunciar a la seva identitat com a cineasta.

És així que, a petició dels productors, va acceptar que els joves intèrprets de la parella protagonista d'Hermosa juventud fossin actors professionals i que, en tot cas, només els secundaris no ho fossin. “Estic molt content d'Ingrid García-Jonsson i Juanma Calderón, que, en tot cas, no són actors coneguts, una mena amb la qual encara no he treballat mai.” La parella protagonista i la resta de personatges habiten en una barriada de l'extraradi de Madrid i representen un sector social profundament afectat per la crisi econòmica. Rosales, que pertany a una classe benestant, reconeix que no coneixia el món que retrata i que, per fer-ho amb versemblança i credibilitat, va haver de fer investigació: “Amb una noia que treballa a la meva productora anàvem als parcs de la perifèria i, després d'explicar que volíem fer una pel·lícula, conversàvem amb joves sobre la seva situació, les seves dificultats i esperances. Per cert, un cop guanyada la seva confiança, alguns ens deien que havien pensat que érem policies.”

Sigui com sigui, Rosales és dels pocs (si no és l'únic) cineastes espanyols que han abordat la crisi actual a través d'una ficció: “Hi ha la voluntat de deixar un testimoni sobre la realitat actual i, de manera concreta, sobre la situació dels joves més desfavorits. Sense una mirada dirigida, presento un mirall que vol reflectir alguna cosa del que passa.” El cineasta és conscient que la crisi no afecta tothom igual, però afirma que també li ha arribat: “No hi ha subvencions, no hi ha televisions que paguin, no hi ha diners provinents de la prevenda. He fet aquest film «a pulmó», amb pocs diners, pel desig de fer cinema i la voluntat de parlar de les dificultats de la joventut. El títol, però, no és irònic: malgrat les circumstàncies, la joventut sempre és bella.”