Identitats creuades a Palestina

Fa poc més d'un any va ser premiada a Canes una pel·lícula japonesa, De tal padre, tal hijo, d'Hirokazu Kore-eda, que parlava de com dos nens eren intercanviats per error en un hospital. Al cap d'un temps els pares rics descobrien que el seu fill biològic vivia en una família pobre i viceversa. Kore-eda aprofitava el tema per parlar de la identitat i la diferencia cultural i biològica. Lorraine Lévy, una cineasta que fins ara s'havia especialitzat en el terreny de la comèdia, proposa el mateix punt de partida a El hijo del otro, però amb la diferencia que els fills intercanviats són entre una família jueva i una família palestina. En els primers moments, la pel·lícula promet tenir interès. La confusió pot ser un bon pretext per parlar de la difícil reconciliació entre les dues comunitats i sobre les diferències d'identitat religiosa i política que els separen.

Lorraine Lévy posa les cartes de forma molt clara sobre la taula a partir d'un clar desig de jugar amb els arquetips. El noi de la família jueva és fill d'un militar, li agrada la música, vol anar a l'exèrcit. Al llarg de la seva vida ha seguit tots els rituals de la religió jueva i quan descobreix la seva identitat el rabí li diu que el judaisme no és una qüestió d'identitat cultural sinó una qüestió biològica, ningú es fa jueu, s'ha de néixer jueu. El noi palestí estudia medicina. El seu pare odia de forma ferotge als jueus que han ocupat el seu territori. A partir d'un seguit de situacions que resulten arquetípiques, la pel·lícula avança cap a les suposades bones intencions. La directora Lorraine Lévy vol fer una pel·lícula sobre la reconciliació.

Ni les bones intencions, ni el plantejament argumental que crea un conflicte com a punt de partida, són qüestions suficients per una pel·lícula que un cop plantejada no sap com s'ha de desenvolupar, on l'apropament entre els personatges és forçat i amb una forta càrrega sentimental. No hi cap mena de complexitat, ni cap situació que vagi més enllà d'allò que d'entrada es presenta com a previsible. El hijo del otro es desinfla i perd el seu interès perquè no hi ha complexitat.