“L'art ha de ser el pont entre la pluja i el bon temps”
Germana del popular escriptor de novel·les romàntiques Marc Lévy, Lorraine Lévy explica al seu tercer llargmetratge la història de dos nadons que es van intercanviar per accident. Als 18 anys, les famílies se n'adonen i es crea una situació complicada: un és israelià i l'altre palestí.
L'intercanvi de nadons ja ha estat tractat en films com ‘La vida es un largo río tranquilo' o el darrer film de Kore-Eda, ‘De tal padre, tal hijo'.
És un tema recurrent, que ofereix un punt de partida formidable. El que fa singular la meva pel·lícula és que parla del camí que emprenen els protagonistes a partir del moment que se sap que els van intercanviar: com el noi israelià i el palestí es reconcilien amb la part de si mateixos que està més allunyada.
Més que del pes de la genètica, sembla que vulgui parlar del que té la cultura i l'educació.
Volia reflexionar sobre el que anomeno el carnet d'identitat, és a dir, com es determina el lloc d'una persona al món a partir d'una família, una societat... I em pregunto si hem de ser allò que els altres esperen que siguem, en un mitjà sociocultural, en un context polític determinat, o si, per contra, som capaços de desfer tots els prejudicis per construir una vertadera identitat pròpia.
Hi ha un contrast entre una geografia plena de fronteres i controls militars i uns joves i nens que es relacionen sense gaires problemes.
És cert. Hi ha la forma imposada que és una estructura rígida, però la llibertat és personal, interior, individual, forma part del quotidià. I pel que fa al conflicte que hi ha allà, jo plasmo l'esperança de la joventut, una joventut bella, rica, plena de vida, d'emocions, de sentiments, de desig de llibertat... Potser ells aconseguiran el que els seus pares no van aconseguir: trobar el camí de la reconciliació.
Les pel·lícules que ens arriben sobre aquest conflicte defensen la reconciliació i la pau. Pensa que és la funció de la cultura?
Sí, o en tot cas de l'art, ha de ser un pont, un arc de sant Martí entre la pluja i el bon temps. La música, la pintura, l'escultura, el cinema... són universals, els artistes no són polítics, són ciutadans del món, i poden incitar a la reflexió, a l'emoció, que és en definitiva el nostre ofici, suggerir emocions.
La història que explica és realista o més aviat és el que voldria que passés?
No és realment una pel·lícula realista ni tampoc és no-realista, està entre les dues. Una periodista va escriure que aquesta pel·lícula és un conte geopolític, i és molt cert, perquè és un conte, “hi havia una vegada...”, explica una història que acaba amb una nota optimista, positiva, que és el missatge que volia transmetre, explicat com volia, en forma de conte. Però alhora el que mostro és veritat, no he fet trampes. He rodat a Israel i Palestina, el mur, els punts de control són els que hi ha, la platja és així... És la realitat de les coses. Però alhora ho he idealitzat.
